Barcelona presenta problemes vitals i urgents. Són el de la contaminació, que mata, i l’augment de les temperatures en el període estival, que també és causa de més mortalitat. En cap dels dos casos el que està fent Colau a Barcelona ho resol; més aviat ho agreuja i al mateix temps no actua en allò que caldria per pal·liar els seus efectes.
Comencem per la contaminació. Dels components més perillosos per a aquesta, el que té una major incidència sobre la salut són les anomenades micropartícules. L’agent causal més important, però no l’únic, és el trànsit, la circulació pel carrer. Naturalment, no és solució convertir en carrers de vianants una sèrie de carrers, als quals anomena eixos verds, que de verd en tenen poc, i traslladar els vehicles als altres carrers, perquè és evident que l’emissió de partícules continua i s’estenen per l’atmosfera. En tot cas, el que accentua és el perill de viure en les 2/3 parts dels carrers de l’Eixample que no serien de vianants. Actua en sentit contrari al que seria pal·liar aquest impacte: dissoldre’l més en l’atmosfera. Al contrari, el concentra.
D’altra banda, segons els estudis que es van publicar duts a terme per l’Institut de Salut Global de Barcelona, la ciutat pateix un fort impacte pels episodis d’excés de calor. Les onades de calor, cada vegada més freqüents i de major durada i les nits tòrrides, fan estralls. El citat estudi ha calculat que les morts produïes a l’estiu a Barcelona, quasi el 15% són degudes al que anomena “illa urbana de calor”. Les ciutats per la seva estructura, sobretot quan són grans i denses com Barcelona, tendeixen a registrar una temperatura superior a la de l’entorn, agreujant així les onades de calor.
Aquest fet és degut, en gran part, no principalment, a la concentració d’activitats, sinó al tipus de material i al color de les urbs. Els paviments foscos emmagatzemen calor i són una de les causes d’aquest augment de temperatura. Barcelona és una de les ciutats més afectades per aquest fenomen amb una taxa de mortalitat del 26,69% per 100.000 habitants.
Però el mateix informe situa la resposta: augmentar l’arbrat. Si s’incrementa un 30% la cobertura arbòria, el nombre de morts s’hauria reduït en 215 persones. Aquest és el problema greu i urgent de la ciutat. I això tampoc ho resol la superilla, perquè els anomenats eixos verds tenen una baixa densitat de plantació i sobretot poca massa arbòria. La plantació d’arbres, a més, significa simultàniament una millora en la lluita contra les micropartícules, donat que la superfície foliar les absorbeix i actua com una mena de filtre natural de la contaminació. A més, absorbeix el CO₂ i emet, en règim diürn, oxigen. A la nit, com és sabut, el procés s’inverteix, però aleshores l’emissió de CO₂ antropomòrfica és mínima. Per tant, la resposta urgent que Barcelona necessita es concreta en una paraula: arbres. Multiplicar l’arbrat de la ciutat. Aquesta política, que no es fa, significa:
- Replantar tota la gran quantitat d’arbres perduts i que continuen abandonats per manca d’actuació municipal.
- Plantar més arbres als carrers de la ciutat. La quantitat que es pot dur a terme és molt elevada.
- Arboritzar totes les places de la ciutat, començant per les places dures. Els centenars i centenars d’hectàrees que poden ser plantats són importantíssimes en el seu nombre.
- Prosseguir i millorar la recuperació dels interiors dels eixamples, una acció deturada en l’època Colau.
- Repoblar els besants més desproveïts de Collserola.
Només amb aquestes actuacions tindríem ja una millora de les condicions de vida de Barcelona, i el que és més important, la majoria d’aquestes mesures es distribuirien de forma regular per tots els barris i per tots els carrers. L’objectiu és complir amb l’anomenada regla 3-30-300, que significa que totes les persones puguin veure des de casa seva almenys 3 arbres, que hi hagi un 30% de cobertura arbòria al seu barri i que no visquin a més de 300 metres d’un parc o espai verd pròxim.
Els estudis indiquen que a Barcelona menys del 5% de la població compleix amb les tres regles. El 43% té 3 arbres o més en el radi de 15 metres. El 62% un espai verd important en un radi de 300 metres. I només el 9% vivia en una zona amb suficient verd circumdant.
Arboritzat la ciutat i augmentar els parcs densament poblats d’arbres i vegetació és el camí necessari que, naturalment, requereix destinar molts més recursos dels actuals al manteniment d’aquests espais. Si es realitzen els eixos verds, les condicions esmentades pel que fa a cobertura arbòria i grans espais verds no es compliran i, al mateix temps, s’exigirà una despesa important per evitar la degradació d’aquestes vies. Són dos tipus de solucions incompatibles.
O millorem el conjunt de la ciutat contra l’amenaça de la contaminació i l’illa de calor, o si es tira endavant la superilla, Barcelona empitjorarà les seves condicions en lloc de millorar-la.
La resposta urgent que Barcelona necessita es concreta en una paraula: arbres. Multiplicar l'arbrat de la ciutat Click To Tweet
