En contra del que es pugui pensar, els períodes de sequera no són un fet estrany a Catalunya, i ara ens estem abocant a una nova circumstància d’aquesta mena. Com es pot observar en el gràfic adjunt, els anys en què el conjunt de Catalunya o una part d’ella ha patit sequeres són nombrosos. Els últims tan pròxims com el 2019, el 2017 que va ser una sequera ibèrica, el 2016 que també va abastar tota la península quasi amb excepció de la Vall de l’Ebre i la costa sud de la Mediterrània, el 2012. En definitiva, un fet gens atípic, que ara amb el canvi climàtic tendeix a accentuar-se. Aquesta circumstància comporta, però, un avantatge addicional. Catalunya i en general la costa mediterrània, Balears i Canàries, estan més ben preparades que la resta d’Espanya, àrea central i cantàbric, per afrontar períodes de manca d’aigua perquè disposem de dessaladores i un major nivell de reutilització de l’aigua.
Els cicles secs segueixen un procés que pot caracteritzar-se en aquests termes. Primer es produeix la sequera meteorològica, és a dir, la manca de pluja, que alhora dona lloc a un augment de l’evapotranspiració de la vegetació per falta de núvols i provoca una sequera ecològica incrementant el risc d’incendis. El molt recent que s’ha produït a Roses (Alt Empordà) és un exemple d’aquest tipus de conseqüència. Tot seguit es produeix la sequera hidrològica quan els embassaments redueixen la seva capacitat per sota nivells crítics.
Es produeix la sequera agrícola que comença amb el secà minvant substancialment la seva producció, i que s’estén a les limitacions d’aigua pels regadius que multipliquen el problema. També disminueix la producció hidroelèctrica, fet que en les actuals circumstàncies agreujaria el problema del cost de l’energia. L’última conseqüència del dèficit pluviomètric és quan arriba a les ciutats i a la indústria, provocant les restriccions d’aigua. Es tracta, per tant, d’un procés lent, però que a diferència d’altres fenòmens adversos té una extensió territorial important. Els seus inicis poden quedar més o menys difuminats o fragmentats i només es percep en tota la seva importància quan s’estén i s’aguditza.
La sequera a Espanya encara no és una realitat excepte a Andalusia, Catalunya, Canàries i Galícia, que ja han formulat l’alerta corresponent.
L’evolució atmosfèrica per al període de març a maig, que en l’àmbit mediterrani és de precipitacions, determina que la pròxima primavera les pluges seran escasses i en conseqüència estarem davant d’un any sec important que podria ser l’origen d’un període de sequera de llarga durada. L’excepció pot ser la franja més oriental de la península i, per tant, possiblement Catalunya, on les precipitacions poguessin ser més o menys normals. Les previsions de temperatura assenyalen que seran superiors a les d’un any mitjà i, com a resultat, l’escassetat hídrica es veurà agreujada i la sequera dels boscos comportarà un major risc de possibles focs forestals.
Davant aquest nou episodi d’any sec, del qual encara desconeixem la seva intensitat, cal formular la reflexió sobre la circumstància que a conseqüència del canvi climàtic aquests períodes d’insuficient precipitació no només seran més freqüents, sinó que també els anys normals o de pluja important tindran com a característica un augment de la torrencialitat. És a dir, la xifra en aigua total caiguda al llarg de l’any serà la mateixa, però la seva distribució farà que hi hagi períodes de pluges molt intenses i en aquest sentit d’efectes menys favorables, i mesos en els quals no caurà ni una gota. Tot plegat obliga a un plantejament integral del sistema hidrològic i de proveïment d’aigües del nostre país, en el qual a més de la sequera, la torrencialitat ha sigut també ja una característica històrica.
Loading ...
