La reunió de Glasgow COP26 i el risc de les crisis socials a causa de la crisi ambiental

La reunió de Glasgow aportarà les respostes necessàries per evitar que la temperatura superi els límits crítics d’augment? Les mesures seran suficients per evitar l’augment d’1,5º C o 2º C com a màxim en aquest segle? La resposta més provable és que no i ens enfrontem d’avant un problema polític i humà que pot ser causa de greus crisis socials en el si dels països i entre estats.

Els 30 últims anys permeten formular tres confusions evidents. La primera és que tot el que s’ha fet fins ara ha demostrat no ser efectiu per frenar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i evitar la pujada de les temperatures. La segona qüestió és que el temps ha passat i ja no estem parlant d’un problema que tindrem en el futur, sinó d’una realitat actual. La tercera és que el llenguatge científic, necessàriament dotat de matisos de probabilitat i escenaris, dificulta prendre mesures decisives i promou debats interminables en l’opinió pública.

En termes polítics i socials, la crisi ambiental ens llisca de les mans cada vegada que la volem agafar de ple. Però l’evidència és força clara i ho és per dues bandes. Per una, l’últim informe del panel internacional de canvi climàtic és realment molt dur i confirma que s’ha perdut molt el temps en generar una economia menys depenent de l’energia i, sobretot, del petroli. L’altra és que caldria reduir les emissions de CO2 i altres gasos com a mínim a la meitat en 10 anys si no volem entrar en escenaris catastròfics. La pregunta del milió, i és la que s’hauria de formular en el COP26, és quines mesures cal adoptar per aconseguir una disminució tan radical en tan poc temps?

La forma com hem abordat la sortida de la pandèmia, volent retornar als usos anteriors, és un exemple de la dificultat social i política per encarrilar la qüestió.

L’altra evidència del problema són les catàstrofes climàtiques, cada cop més evidents: el terrible ascens de les temperatures per sobre dels 50º de latitud nord al Canadà, la descongelació del permafrost a Sibèria i el risc inherent que es produeixi una gran quantitat d’emissions de metà a l’atmosfera (un gas encara amb un major impacte en l’augment de la temperatura), les terribles inundacions a Alemanya, Bèlgica, i la Xina, la sequera extrema de l’Àsia Central, els incendis desfermats a Sibèria, Califòrnia, Grècia, Turquia i Austràlia, les tempestes Glòria o Filomena i la freqüència d’huracans altament explosius.

La península ibèrica ha registrat alguns incidents extrems dels quals de moment s’ha salvat Catalunya, que això sí, registra un continuat augment de les temperatures tan evident que obliga als viticultors del Penedès a cercar noves localitzacions més fresques.

Davant aquestes evidències científiques i empíriques, les respostes tendeixen a ser de difícil aplicació si volen ser eficaces. Es tracta de reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i fer-ho ràpidament. Però això no és possible sense frenar el desenvolupament econòmic en les actuals condicions. També cal reorganitzar i limitar la generació d’energia, transformar completament el transport de mercaderies i persones, reduir l’agricultura i ramaderia intensiva, reorganitzar les ciutats començant per l’aïllament dels habitatges i acabant per la gestió del tràfic i residus. Tot això són coses que cal fer, però la diferència està en el ritme. Si les fem d’una forma assumible per l’economia i la població difícilment s’arribarà a temps, i si es fa ràpidament els costos per a l’economia i aquesta mateixa població posaran en risc l’estabilitat de la societat.

Fins i tot hi ha solucions que poden ser tramposes. De què servirà electrificar tots els cotxes si en la producció d’energia elèctrica seguim necessitant combustibles que generen un efecte hivernacle? Per no parlar del consum elèctric dels grans servidors i de l’impacte ambiental que generen coses com les criptomònades o Amazon, que és un gran generador de gasos hivernacles, perquè tota la seva cadena de valor basada en els grans servidors que consumeixen quantitat ingent d’energia i la distribució fins arribar a cada domicili que genera una demanda creixent de combustible, són realitats incompatibles amb frenar el canvi climàtic. Aquestes perspectives són les que cada vegada donen més veu al decreixement. La substitució del paradigma més estès fins ara, el de l’augment continuat de la producció i serveis. Segons els que ho promouen, ara es tractaria de tot el contrari, perquè és l’única manera de frenar la crisi ambiental. Afirmen que, a diferència d’una recessió, que té un impacte sobrevingut no programat, el decreixement permetria una reducció ordenada en la generació de bens i serveis. El que no expliquen és que aquest fet òbviament tindria un impacte extraordinari, desconegut, sobre les rendes i el treball.

Certament estem davant una cruïlla que cal abordar amb realisme i determinació, i que segurament no és possible superar sense una nova visió del sentit de la vida, que és una qüestió difícil d’assolir.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Segurament, la resposta no neix d’una única solució taumatúrgica, com la que comporta la paraula decreixement, sinó una combinació que implica molta més tecnologia i ciència, però també capacitat de reduir selectivament allò que representa un dispendi innecessari d’energia –per què necessitem les criptomònades si no es per especular?- i també d’una progressiva recuperació de valors i tradicions que ara ens seria molt més útil per assolir una societat més austera i equilibrada.

És bo per Espanya un govern tan conflictiu com el de Sánchez i Podemos?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú