Què impulsa a gairebé mig centenar de persones, que gaudeixen en els seus àmbits professionals i acadèmics de notorietat positiva, a impulsar una crida política al marge de la lògica dels partits? Perquè això és el que han fet persones com Jordi Alberich, Carlos Cuatrecasas, Àngels Garcia Roca, Eugeni Gay, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, José Luis Oller Ariño, J.M. Prat Sabat, Manel Silva, Fèlix Riera, Baldiri Ros, Alfredo Pastor, Victor Pou i Miquel Vilanova, per citar-ne només una tercera part.
La resposta que ells mateixos formulen és molt concreta: Catalunya viu una crisi que ha significat una dècada perduda, que al seu torn alimenta una crisi política espanyola que pot arribar a convertir-se en crisi d’estat, i que només des Catalunya -i amb una bona recepció a la resta d’Espanya, és clar- es pot resoldre.
La solució discorre per una condició necessària: l’existència d’una alternativa capaç de governar a Catalunya propiciada des del catalanisme i la centralitat. De fet, no és una solució substancialment diferent de la que s’ha produït en altres moments de la nostra història, segons expliquen els implicats en aquesta iniciativa, només que adaptada, com és lògic, als temps actuals. I aquesta condició necessària ha de partir de la realitat existent, com no pot ser d’una altra manera: la de la sèrie de partits i organitzacions que se situen en aquell espai polític que han sorgit al llarg de la crisi que vivim, però que encara tenen una lleu implantació. Són els casos de la Lliga, Lliures, de l’anomenat grup de Poblet, i l’associació Catalunya 2030, així com Units, el principal hereu de l’extinta UDC.
La iniciativa té el seu origen en dos focus de reflexió que comparteixen persones en comú. D’una banda, el conjunt que signa, com Treva i Pau, un article a La Vanguardia cada vint-i-un dies. Procedeixen de sensibilitats polítiques diferents, uns de la cultura política de Convergència i Unió sobretot en els anys 80 i 90, com per exemple Jordi Alberich, Josep Miró i Ardèvol, Xavier Pomés i Carlos Losada. Altres procedeixen de l’esfera social liberal de l’entorn socialista, com Juan José López Burniol i Jaume Lanaspa. I encara queda un tercer grup que ha tingut importants responsabilitats institucionals a l’estat fora de tota disciplina política, com Josep M. Bricall, Eugeni Gay, Eugeni Bregolat, Margarita Mauri o Alfredo Pastor, entre d’altres.
El comú denominador de tots ells avui és el de la independència de la dinàmica dels partits, i la preocupació per la situació en què es troba Catalunya, que és el tema principal de què estan ocupant-se mitjançant els seus articles. Ha significat un treball de concordar idees davant de fets concrets i de cedir en part de les seves visions per arribar a un text únic. Un exercici que els ha preparat bé per a interpretar que la política del nostre país només pot trobar una resposta positiva a través precisament del mateix enfocament que serveix per produir cada tres setmanes un article.
Un altre focus, més nombrós, perquè només són una quarantena de persones, el constitueix la plataforma digital Converses a Catalunya. Es tracta d’una iniciativa sorgida just després de l’estiu de 2019, amb la finalitat de crear un mecanisme d’informació, comunicació i relació a través d’internet entre persones que comparteixen la inquietud pel moment present, i consideren que cal que Catalunya disposi d’un govern que se centri en donar resposta a les necessitats i problemes concrets dels ciutadans a partir de l’àmplia capacitat d’autogovern de què disposa la Generalitat, i que no utilitza i menysprea en nom d’una inexistent república catalana. Comparteix membres amb Treva i Pau, i altres de diferents procedències i sensibilitats polítiques, com Manel Silva, Baldiri Ros, Carlos Cuatrecasas, Victor Pou, Fèlix Riera i Jaume Grego, entre d’altres.
No tots els que formen el col·lectiu periodístic de Treva i Pau, ni Converses a Catalunya participen en la nova iniciativa, però sí que és el denominador comú, que és compartit fins i tot per aquells que no han aportat el seu nom a la Crida, per raons estrictament personals.
Ara es tracta de fer un pas més. Es tracta de construir un ampli entramat de persones independents de tot Catalunya que coincideixin en la necessitat d’una alternativa política catalanista a les properes eleccions a Parlament, i que per això cridi al fet que els partits que comparteixen aquest espai s’uneixin en una sola opció electoral, en un programa comú per quatre anys que ens tregui de l’atzucac.
A aquesta opció els independents de la trobada estan disposats a donar-li suport des de fora de la dinàmica de partits, desinteressadament, perquè entén que aquest és un servei necessari. Donar-los suport en la seva presència pública, en la seva credibilitat, en la seva penetració social i territorial, en la difusió del seu projecte i en el suport econòmic. Amb tota llibertat, la seva única condició és que s’uneixin, perquè, per separat, per molt bons que siguin els seus projectes i les persones que els encarnen, no aconseguiran la representació electoral necessària.
