El catalanisme, la força hereva d’una tradició posada al dia per afrontar els greus reptes del present segle, no existeix a Catalunya com a opció electoral. Ha desaparegut després de construir amb èxit la Catalunya tal i com la coneixem al llarg de més d’un segle. La destrucció de CDC i UDC no ha tingut reparació. En això estàvem i en això estem a mesos d’unes eleccions al febrer, si la pesta no ho impedeix.
I no serà per manca de necessitat objectiva: Catalunya necessita centrar-se en el bon govern com mai, si no vol continuar rodolant pel pendent. Catalunya, Espanya i Europa necessiten un catalanisme com el dels seus inicis amb Cambó i Prat, que centri la política espanyola, la regeneri i la doti d’eficàcia. Segurament aquets és el millor servei que es pot donar a una Europa que pateix en la seva unió.
El catalanisme d’aquest segle, com en el del passat, ha d’unir progrés i tradició, sentit conservador i de canvi, i construir una alternativa no només a l’independentisme, que ja és un trist tigre de paper que ha convertit la il·lusió en un aliment per a la decadència de Catalunya. Perquè aquest és en realitat el problema, i no que assoleixin una independència inviable, que per una gran part dels seus dirigents ja s’ha convertit més que en un objectiu en un “ modus vivendi”.
Cal també que el catalanisme sigui una alternativa de raó al progressisme embogit que domina Catalunya de la mà de la majoria dels altres partits i especialment dels qui governen la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que igual es carreguen la tradició del pessebre municipal a la Plaça de Sant Jaume, rematant així la desolació d’un casc antic sense al·licients per acudir-hi, com el departament de Treball determina pel seu compte i risc que inscriurà als transsexuals, no tal i com figuren en els seus documents d’identitat, sinó d’acord amb el nom sentit per la persona en qüestió– allà on el DNI diu Paco, podrà dir Paca si així convé, segons la Generalitat, creant una confusió laboral més que notable, que complicarà la vida a les empreses perquè pot donar lloc a litigis judicials.
Un cop més depositen la llosa a les esquenes dels ciutadans al marge de la llei per satisfer els seus tics ideològics. I cito aquests dos casos perquè coincideixen en les ultimes 24hores, ja que la citació complerta d’arbitrarietats ideològiques comportaria molt més espai del que dona de si aquesta pagina.
Tot aquesta feina ingent es el repte del catalanisme d’avui, com ingent era a inicis del segle XX. I és una feina que només es pot fer construint un espai polític propi, amb constància i dedicació, al carrer, a la plaça, a la societat, a les xarxes, més que als despatxos.
Una tasca que només és possible amb plena independència política de tota altra força. Hom no pot ser regenerador de res si és subaltern en les llistes de partits que han contribuït i contribueixen a l’actual descrèdit de la política i a l’acumulació de crisis sense solució. No es pot confondre, no ho confondrem, solucions de càrrecs per a algunes persones amb la construcció del nou catalanisme. És respectable que cadascú intenti arreglar-se la vida lícitament, però que no ho vulguin vendre com forjadors d’una alternativa política. Tenir un lloc en una llista d’algun dels actuals partits pot ser una solució personal, però en cap cas és la solució política que necessitem i, per tant, no seran projecte de res passades les eleccions del 14 de febrer.
El catalanisme no existeix a Catalunya com a opció electoral. Ha desaparegut després de construir amb èxit la Catalunya tal i com la coneixem Click To Tweet
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.