Entre la independència, que bloqueja tota millora del present a favor d’un futur mil·lenarista, i la manca de resposta política que caracteritza els partits espanyols, la resposta catalana és l’exercici ple de l’autogovern fins exhaurir-ne les seves capacitats. Cal, després de tant de temps perdut, centrar-nos en governar des de l’eficàcia i l’eficiència, i millorar les competències en el marc de les lleis de l’estat. Construir una Catalunya cultural, social i políticament forta, en el marc d’una Espanya com a projecte comú, i una Europa gran.
Els indicadors que la realitat de Catalunya es deteriora son múltiples i alarmants, des de les llistes d’espera de la Sanitat, les més nombroses d’Espanya, a la situació de l’ensenyament com mostra l’últim informe PISA, i l’augment dels joves que ni estudien ni treballen, el creixement dels llocs de treball perduts pels ERO que ja són semblants als dels anys de la crisi, fins a les més de 300.000 persones que figuren a la llista insatisfeta de petició d’habitatge social, i així podríem continuar en una llarga exposició de fets. El darrer, l’estudi del Consell General d’Economistes (CGE) Informe de la competitivitat regional d’España, que assenyala l’estancament de Catalunya, i el continuat distanciament de Madrid. També manifesten un dinamisme més gran Aragó, Castella-La Mancha, Andalusia, Extremadura, Galicia, Astúries i Cantabria. Alguna cosa important falla a casa nostra, i és el pèssim ús dels grans recursos de la Generalitat.
La Generalitat és una maquina massa gran i potent com per pensar que deixant-la desatesa any rere any el país no patiria les conseqüències.
Els que vulguin continuar amb la il·lusió d’un futur en la independència que hi continuïn, i els que creguin en nom del catalanista que aquella no és la via que perseverin, però uns i altres, en nom del be comú de Catalunya, han d’establir una moratòria de quatre anys i situar com a prioritat el govern de les coses.
Entre el republicanisme d’una república de ficció i un constitucionalisme que sacralitza la constitució com a arma contra l’autogovern de Catalunya, cal impulsar el màxim autogovern en el marc d’una Constitució viva, que serveix per resoldre problemes en lloc d’utilitzar-la per crear-ne. Uns caven fossars i altres aixequen murs; nosaltres venim a bastir ponts. Uns i altres dibuixen línies vermelles; nosaltres respectem a tothom i cerquem el que de bo hi ha en cada proposta col·lectiva.
Entenem i compartim la il·lusió de fer un país nou. En això, coincidència plena. Considerem que el camí escollit és un error. No som adversaris del fi últim, discrepem en el mètode. Participem de la idea d’Espanya com a país on tots hi tenim cabuda en la singularitat respectiva i la fraternitat i solidaritat mútua en el camí d’una major unitat europea. Com podem dir que volem reduir les fronteres d’Europa si es comença per aixecar una frontera que mai ha existit amb Espanya?
L’independentisme és ineficaç per abordar els problemes dels catalans. Portem més d’un quinquenni de paràlisi de l’autogovern. No resol els problemes, al contrari, els multiplica i agreuja. Ens divideix com a poble i per tant ens afebleix, deteriora la nostra força democràtica, cultural i econòmica, ens margina en la capacitat d’incidir sobre les polítiques públiques espanyoles, ens ha expulsat de les relacions polítiques amb la UE i els estats membres; ningú vol rebre a la Generalitat, degrada les institucions de govern catalanes convertint-les en instruments de partit, situa en un tercer pla l’acció de govern de la Generalitat, i la instrumentalitza, no exerceix les competències- i aquesta és una gran contradicció-, malmet l’economia, i pot arribar a generar una gran crisi, genera inestabilitat a l’estat dificultant abordar els grans reptes derivats de la globalització i la transformació econòmica i social, i pot agreujar els problemes de la UE. En resum, l’independentisme de l’atzucac, si es manté en la seva inèrcia ens deteriora, si va a més desestabilitza l’estat i la UE.
El catalanisme sempre ha reivindicat l’autogovern, i abans que ell Catalunya ha maldat pels drets històrics de les Constitucions Catalanes, però això mai ha suposat que es volgués la independència. Sempre s’ha entès que aquest reconeixement podia donar-se dins de l’Estat espanyol.
Mai fins ara havíem gaudit d’un reconeixement tan ampli i d’un període de llibertat tan estès. Cal seguir avançant en el marc constitucional i de compliment de les lleis, i en aquest marc cal exigir al govern de l’estat el mateix compliment, començant per l’aplicació de les sentències del TC favorables a la Generalitat, així com el reconeixement de l’especificitat catalana manifestada sempre al llarg de la historia des de les Constitucions, la Mancomunitat del 1901, l’acord de Macià amb la recent proclamada II República, instaurant la Generalitat contemporània, i l’acord Tarradellas-Suárez per recuperar la Generalitat Republicana, abans de l’existència de la Constitució espanyola. Aquesta singularitat s’ha de manifestar en el seu reconeixement formal, en l’àmbit competencial especialment en llengua, cultura i dret civil en base als articles 150.1 i 150.2 de la Constitució, i en un marc fiscal més transparent, eficient i just.
Catalunya és una comunitat nacional. Ho afirma el preàmbul de l’Estatut. Ho és no únicament pel seu propi sentiment de nació, sinó per la seva llengua i la seva cultura i el fet d’haver-se dotat històricament d’un corpus jurídic diferenciat. Afirmar la nació no es sinònim d’independència. No ho ha estat mai en el catalanisme, ni tan sols en el nacionalisme majoritari català. Significa reconèixer-se en una comunitat dotada d’una història que vol protegir i millorar la llengua, cultura, lleis, institucions i autogovern.
Tot això i altres qüestions uneixen a molts catalans, però no existeix l’alternativa política que els uneixi. Hi ha intents, bons, respectables, però cap d’ells per separat, ni tan sols algun dels pocs units crearan l’expectativa necessària per ser l’alternativa real. Només el gran reagrupament de tots ells en un acord electoral basat en un programa comú, que a més rebi la injecció fecunda d’un gruix valuós de persones que fins ara s’ha mantingut al marge de tota política, transformarà la infausta realitat des del catalanisme.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.