La pàtria, Francesc i Junqueras

En els propers mesos veurem si després del 14-F la majoria independentista es manté en l’estratègia del tot o res, que en la darrera dècada ha provocat una disminució de l’autogovern català. O si ERC farà de la necessitat virtut i recuperarà aquell catalanisme de la gradualitat que ha permès aconseguir bona part de poder polític que té avui Catalunya. És cert que els partits independentistes han aconseguit superar lleugerament el llindar del 50 % dels vots, però ho és també que han patit una reculada de més de sis-cents mil votants respecte al 2017. Ni la por de la COVID ni el mal temps fan que un votant convençut es quedi a casa. El 14-F ha mostrat el desencís i cansament d’un part de la població amb el procés.

Essent realistes, el resultat del 14-F no permet a l’independentisme plantar-se davant el govern espanyol amb nous desafiaments, ni és prou contundent perquè a Europa hi hagi un canvi d’actitud respecte al conflicte polític català. A la vista d’això, el raonable seria que ERC obrís una etapa de pragmatisme per aconseguir del govern espanyol millores polítiques i econòmiques per a Catalunya. Per a tal fi comptaria amb el suport del PSC i dels Comuns. Però hauria de superar la pressió de JxCAT i la CUP que intentaran que el govern es mantingui en la retòrica independentista del soroll sense nous. I hauria de ser capaç d’usar el resultat del 14-F com a força de negociació més enllà de la independència i el referèndum. Si l’eix principal del govern català es manté en això últim, és poc probable que el govern central faci concessions a la Generalitat.

Fins aquí l’anàlisi estrictament polític. Prat de la Riba va afirmar: «L’Estat és una entitat política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària». Molt pitjor que continuar amb l’afebliment del poder polític de la Generalitat seria no fer res o, pitjor encara, accelerar des del govern la crisi de la societat i dels fonaments de la nació catalana.

La natalitat catalana està en caiguda lliure, de forma que l’únic recurs demogràfic del país és la immigració estrangera. Els nouvinguts procedents de fora d’Europa difícilment s’integraran com ho van fer els provinents de la resta d’Espanya el segle passat. El factor gueto creix a la nostra societat, no només físicament amb la concentració dels immigrants en determinats barris, sinó en el sentit cultural ja que les noves tecnologies, la globalització i les diferències d’origen més marcades faciliten les comunitats paral·leles en un mateix territori. La integració econòmica, social i cultural dels immigrants d’altres continents s’està demostrant difícil a tota Europa, i Catalunya no en serà pas una excepció. I la capacitat de Catalunya d’assumir culturalment les noves onades migratòries no és la mateixa que la de grans nacions com França, Alemanya o Anglaterra.

La força de Catalunya en els darrers tres segles no ha estat vinculada al fet de disposar de poder polític propi. Josep Fontana, a la “Història de Catalunya” dirigida per Pierre Vilar, posa de manifest com, després de segles de decadència, el creixement econòmic iniciat a la segona meitat del segle XVII augmenta després de la fi de la Guerra de Successió i es consolida per tot el país a la segona meitat del XVIII. Seguint també a Fontana, la població catalana, que havia iniciat la seva davallada des de la crisi de la baixa Edat Mitjana fins la segona meitat del XVII, comença a remuntar i experimenta el seu màxim creixement vegetatiu al segle XVIII i primera meitat del XIX, a uns ritmes que doblen gairebé els de la resta de la península. És aquest creixement demogràfic i econòmic el que permetrà la industrialització catalana del segle XIX, i la Renaixença cultural. A l’obra “Industrials i polítics. Del segle XIX”, Jaume Vicens Vives descriu la puixança del país a finals del segle XIX. I Catalunya no havia recuperat encara res del seu autogovern.

Hi ha raons per témer que la majoria parlamentària resultant del 14-F, clarament orientada cap a la nova esquerra ideològica, continuarà afeblint el vigor de la societat catalana: més pes del sector públic en detriment de l’emprenedoria i de la iniciativa d’empreses i particulars; males perspectives per a l’escola concertada i la llibertat d’ensenyament; entrega incondicional a la ideologia de gènere, que s’obre a nous àmbits com el suport a la transsexualitat; potenciació del feminisme poc amic de la maternitat; més facilitats per a l’avortament quan Catalunya ja té la taxa més alta de l’Estat i una de les mes altes d’Europa; marginació dels valors de la tradició cristiana… A més de la gravíssima crisi econòmica provocada per la COVID, aquests són els perills que té per davant Catalunya a principis de la tercera dècada del segle XXI.

Si el catòlic Oriol Junqueras pogués anar a visitar al Papa Francesc, aquest li diria el mateix que va dir a Pedro Sánchez en l’audiència del 24 d’octubre de 2020: “La política està per fer progressar el país, consolidar la nació i fer créixer la pàtria”. Segons el Papa, això últim és el més difícil, i “no ens és permès fer creu i ratlla. La pàtria no és el que jo vull, sinó el que hem rebut i hem de transmetre als nostres fills”. Francesc va recordar a Sánchez que la pàtria no és un projecte inventat segons una ideologia i es va referir expressament al que va succeir a l’Alemanya d’entreguerres. I va concloure: “Les ideologies sectaritzen i deconstrueixen la pàtria. Es molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria.”

Esperem que Junqueras, com a bon patriota, sigui més sensible que Pedro Sánchez als savis consells de Francesc. I que, malgrat la presó que pateix, en allò que li sigui possible influeixi positivament en l’acció de govern que dirigirà el partit que ell presideix.

Publicat en el Diari de Girona el 21 de febrer de 2021

 Loading ...