La caiguda de la democràcia liberal a Espanya

Declivi referit a la situació espanyola, però també es pot rastrejar a bona part d’Europa, fins i tot dels Estats Units.

Però anem a allò nostre. El sistema de partits i les institucions polítiques espanyoles no funciona, i no aconsegueix abordar adequadament els grans desafiaments i dificultats que patim, i no diguem ja resoldre’ls. Segons els estudis d’opinió, la nostra és, juntament amb Itàlia i Grècia, la democràcia europea més qüestionada pels propis ciutadans. Segons el Pew Research Center. Un 65% d’espanyols «no estan satisfets amb com funciona la democràcia» al seu país. Empata amb Itàlia i només els supera Grècia.

El retard de l’executiu a abordar el problema de la inflació a causa dels costos de l’energia és una constatació d’aquesta crisi, més quan el mateix Decret sobre l’actual “pla de xoc”, assenyala que aquest problema va començar al segon semestre del any passat. Estem davant  la fallada sistèmica de la capacitat executiva, que ja es va fer evident amb la  gestió de la pandèmiaEncara avui, dos anys després del seu inici, continuem sense una legislació específica per fer front a aquest tipus de problemes sanitaris, un sistema de control de les malalties infeccioses i una assistència sanitària en condicions.

Aquella fallada s’estén a l’Administració pública necessitada d’una profunda reforma, per la seva organització i la capacitat d’execució deficient, per les condicions que regeixen la seva feina, perquè està envellida i és deficient en el seu sistema de selecció. Per això imperen ara les empreses de consultoria, per pagar dues vegades pel mateix servei: a elles i a la burocràcia que hauria de fer la seva tasca. I els costos d’aquesta incapacitat creixen: no són capaços d’executar els fons europeus ordinaris i hi ha dubte raonable sobre la correcta aplicació dels fons Next Generation.

No hi ha planificació de les polítiques públiques en el sentit exacte del terme, i l’organització ministerial és decimonònica, i escassa la coordinació horitzontal, cosa que la impossibilita per abordar la complexitat. Però sí que hi ha una inflació de càrrecs polítics d’alt nivell: 22 ministeris, 4 vicepresidències, tot un rècord, 541 alts càrrecs, un 15% més que a l’últim govern Rajoy.

I juntament  amb la fallada sistèmica executiva sorgeix la  degradació del poder parlamentari, fonament de la democràcia liberal. El Congrés, la representació formal del poble espanyol, és un apèndix de l’executiu, que alhora ho és del president del Govern. Queda així dibuixat un panorama que té més de cesarisme que de democràcia. La suspensió de les tasques de control parlamentari durant la pandèmia, o el fet que el Congrés aprovés el rebuig de la nova política sobre el Sàhara de Sánchez, menys de 24 hores abans que aquest es traslladés al Marroc per validar-la, en són dos exemples de la degradació de la institució parlamentària.  A la qual s’hi ha de sumar la debilitat dels organismes independents, que teòricament actuen com a contrapès. Per exemple, l’Autoritat Fiscal Independent (AIReF) reclama poder avaluar 40.000 milions d’euros a avals! i l’ingrés mínim vital, amb poc èxit, perquè depèn de l’ajuda de la mateixa Administració a la qual supervisa.

Aquesta degradació i debilitat expliquen  que no hi hagi la rendició de comptes, que en el cas de la Covid-19 resulta espectacular: més de cent mil morts, i res a analitzar, diagnosticar, assumir. Les  exigències legals de transparència  són lletra morta. El Consell de la Transparència ha advertit centenars de vegades el govern per declarar, secreta o confidencial informació, que legalment ha de ser pública, i per utilitzar la  Llei de Secrets Oficials de lèpoca franquista. En això, la memòria històrica no regeix. Al Congrés, Esquerra Republicana i Bildu han contribuït a vetar comissions de recerca  sobre la Covid, o els 53 milions concedits a la companyia àrea Plus Ultra.

La lleugeresa de l’ésser parlamentari també explica l’ús de  mesures i lleis clarament inconstitucionals, com ara l’estat d’alarma. La salvaguarda del recurs serveix de poc, perquè la tardança a resoldre’ls al TC provoca que, mentrestant, les normes compleixin el seu efecte. El problema profund, greu, d’Espanya, és la transformació d’Estat de dret en un estat de lleis, que s’apliquen asimètricament en funció dels subjectes i les idees.

Les lleis són presentades per a la seva aprovació  sense memòries consistents sobre els recursos per a la seva aplicació i els seus costos, perquè fidels a la vella tradició espanyola es confon la lletra impresa amb l’execució del propòsit. La inflació legislativa és brutal, i continua. Cada any Espanya produeix un milió de pàgines de BOE. Tot i això, no hi ha cap racionalització legislativa i, a sobre ,el govern va anunciar 368 normatives més. I és que la productivitat política no la mesuren pels seus efectes, sinó pel nombre de lleis i la despesa. Els resultats no importen.

Excepcionalment greu és la  politització de la justícia, com a conseqüència de les quotes partidistes entre el Partit Popular i el PSOE i les seqüeles: quan no es posen d’acord bloquegen la seva renovació. És escandalosa la  politització del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Comptes. Només el fet que faci més d’onze anys que el recurs contra la llei de l’avortament està dins d’un calaix, ja assenyala com de feble és la divisió de poders a Espanya, i com la Unió Europea prefereix mirar cap a l’est per criticar les manipulacions de les institucions judicials, en comptes d’estendre la mirada a tota la realitat europea. La  fiscalia general de l’Estat  està colonitzada pel govern. Colonització que s’estén a entitats teòricament independents, com ara Agència de Protecció de Dades, com ho constata l’elecció dels seus responsables pel sistema de quotes entre el PSOE i el PP.

Però no es tracta només de la justícia. Els partits viuen instal·lats en el que  Elisa de la Nuez, secretària general de la  Fundació Hay Derecho, defineix com a  clientelisme estructural,  conseqüència que tots els partits utilitzen les institucions públiques per situar professionalment els seus membres i col·laboradors.

En la mesura que la política s’ha descristianitzat en el sentit no confessional del terme a què fa referència  Tom Holland  a  Domini , és a dir, com a cultura moral, la polarització política ha crescut fins a fer inviable tot acord, excepte en aquells aspectes en què regna el vici del repartiment de quotes entre partits. Han destruït l’amistat civil aristotèlica, sense la qual és impossible assolir el bé de la  polis . La política espanyola per part del govern ha degenerat en polítiques de la  cancel·lació  que subvenciona una cultura  woke, i  l’enginyeria del disseny cultural, que pretén transformar les ments, sobretot dels nens i adolescents, i dels homes, creant la nova masculinitat. El manifest mesos enrere de 130 intel·lectuals espanyols  (Oscar Tusquets, Fernando Savater, Sergi Pàmies, etc.) enviant un SOS per la llibertat d’expressió i contra la intolerància “progressista”, és una conseqüència gens freqüent de la imposició ideològica que es viu a Espanya.

La memòria històrica o democràtica és una gran expressió de la incapacitat del govern per abordar el present i prepara el futur refugiant-se en el passat per reescriure’l, practicant una venjança. Fins ara era un tret dels règims totalitaris, ara forma part de la democràcia espanyola.

Article publicat a La Vanguardia

Creus que Ada Colau es tornarà a presentar a les eleccions municipals de 2023?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • Ferran Brunet
    22 abril, 2022 16:42

    Anàlisi magistral, mestre Mirò. Llevat que no hi apareix el mot Catalunya. Àdhuc tampoc apareix Comunitat Autònoma. I, home, si algun polema té Espanya és…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.