Tot va començar el 2005 amb la llei de Rodríguez Zapatero sobre protecció integral contra la violència de gènere, que establia que per un mateix delicte i amb totes les condicions objectives iguals, l’home rebia una pena més gran que la dona pel fet de ser home.
Aquí es va introduir, per primera vegada a la legislació espanyola, la ideologia de gènere que parteix d’aquesta visió de la vida i el món. S’iniciava d’aquesta manera la liquidació de la democràcia liberal, que obliga que els estats no puguin tenir doctrines específiques, ni de gènere, ni socialdemòcrates, ni marxistes, i que només hagin d’obeir al quadre constitucional supervisat per la llei.
A partir d’aquell punt s’ha desplegat tota una cataracta de conseqüències. Una d’elles no menor, ha estat el caràcter punitiu de les lleis que castiguen la violència sexual. Espanya és amb diferència el país d’Europa que aplica normes més dures contra aquest tipus de delicte fins a l’extrem que al nostre país està més penalitzada una violació que un homicidi intencionat. Aquest té un càstig que se situa en un ventall de 10 a 15 anys, mentre que la violació d’una persona adulta situa la pena mínima en els 11 anys. Encara és més exagerat el que passa si ho comparem amb un acte de tortures greus, que pot ser condemnat a un mínim de 2 a 6 anys, mentre que per violació el mínim són 11 anys i el màxim de 15. No es tracta de relativitzar la gravetat de les agressions sexuals, es tracta d’assenyalar, com fan la majoria dels experts en justícia penal, que a Espanya se li ha anat la mà i emprar un codi punitiu en el qual la recuperació del culpable i la seva reeducació passa a segon terme perquè només importa castigar al màxim.
De fet, la diferencia espanyola s’estén a tot el context de lleis relacionades amb el gènere i la transforma en un estat únic i original en aquest sentit que té com a conseqüència una atmosfera cada vegada més opressiva i una persecució més continuada que ho envaeix tot.
Veiem els últims exemples:
L’institut de les dones, que depèn del ministeri d’Igualtat, ha demanat la retirada d’una tanca publicitària d’un vi d’una bodega de Lleó perquè hi havia una noia en biquini i considerava que això presenta a la dona “com un objecte sexual”. Ja hem informat a Converses com el ministeri d’Irene Montero va assenyalar públicament com a masclista el presentador Pablo Motos. Però com les desgràcies mai venen soles, el ministeri de Consum que regeix Alberto Garzón, el dirigent del partit comunista d’Espanya, ha prohibit l’emissió d’anuncis en els quals apareguin només nenes jugant amb nines o amb cuinetes i nens amb joguines d’acció, activitat física o tecnologia. Volen que els nens apareguin jugant amb nines i les nenes jugant al rugbi, cosa que cal dir que, per altra banda, ja fa anys que fan. També es prohibeix associar el color rosa a les nenes i el blau als nens perquè tot això perpetua els famosos rols de gènere.
Tot ve alimentat per la mateixa roda que va començar el 2005, i que va convertint progressivament aquest país en un règim autoritari que no admet desviacions amb el que és la doctrina oficial.
Loading ...
