El govern de la Generalitat de Catalunya, caracteritzat per la seva inoperància tant en l’àmbit legislatiu -senzillament no fa projectes de llei- com en l’executiu -vegi`s els fracassos espectaculars de la Renda Garantida de la Ciutadania i de la garantia juvenil com a dos dels diversos exemples- ara ha tingut l’acudit d’aprovar una declaració “d’emergència climàtica”. Si vostès es pregunten per què ara és una emergència i no per exemple quan es va produir un episodi prolongant d’elevada contaminació, la resposta és que no sabien explicar-ho. Si preguntem al govern en què consisteix l’emergència i com la pensen afrontar de manera immediata, la resposta és la buidor més absoluta. Què fa doncs la Generalitat? Simplement com veu que ara tothom parla de l’emergència climàtica i hi han manifestacions s’apunta al carro i fa aquest brindis al sol.
És una decisió escandalosa que, en condicions normals, hauria de despertar una cridòria crítica del Parlament i dels mitjans de comunicació. Però no estem en condicions normals. Cal recordar entre altres coses, que la Generalitat té aprovada una grandiloqüent llei del canvi climàtic perfectament inoperant. Que té una legislació que fa impossible la instal·lació de plantes fotovoltaiques perquè les limita en uns termes tals que no són viables econòmicament. Que les restriccions per pressions locals han derivat a que Catalunya estigui a la cua en instal·lacions eòliques i que continuem sent una potència atòmica només equiparable a França amb producció elèctrica d’aquell origen sense que es produeixi la més mínima reflexió.
Però no cal volar tan amunt, coses més elementals assenyalen la desídia que presideix tot el relacionat amb el medi, des de la contaminació crònica per CO2 i per micropartícules de l’àrea metropolitana de Barcelona i territoris de la segona corona, com qüestions tan senzilles que han desaparegut de l’agenda pública com és la plaga de la processionària que està destruint els boscos de pins de Catalunya davant la més gran de les indiferències; i la desaparició de tot programa de lluita contra l’erosió, un problema radical del que ni tant sols se n’ocupen els ecologistes. Aquest últim aspecte, la pèrdua irreparable de sol fèrtil, és tan decisiu, tan important i tan conegut que la primera instància que va actuar en aquest terreny es remunta a l’oficina federal dels EEUU de 1947.
Un país no pot funcionar a base de brindis al sol, i més que tantes declaracions melodramàtiques el que és necessari és actuar amb eficiència sobre el concret. Per dir-ne una altra, per exemple, sobre la brutal contaminació dels aqüífers d’Osona. Suma i segueix.
