La falsa tradició cristiana d’Aliança Catalana

Les enquestes ho indiquen amb rotunditat: l’eix electoral d’Aliança Catalana no és la independència, sinó l’oposició a la immigració musulmana.

Menys de la meitat dels seus votants poden considerar-se independentistes tradicionals; molts formen part del que alguns estudis qualifiquen d’«ortodoxos culturals», més preocupats per la immigració i la identitat que no pas per la secessió. Només un 52% considera prioritària la independència, mentre que pràcticament la totalitat defensa limitar la immigració. A això s’hi afegeix una altra característica decisiva: prop del 80% creu que s’estan perdent les tradicions que defineixen la cultura catalana.

Però a aquesta caracterització cal afegir-hi un altre element que cada vegada es manifesta amb més claredat: una agressiva hostilitat envers l’Església catòlica, expressada recentment en la bel·ligerància contra el Papa i contra tots aquells catòlics que comparteixen el seu missatge.

Sílvia Orriols ho va formular així en referència a la visita de Lleó XIV:

«validar amb la seva presència una Església que menysprea els catalans, que no reconeix els homosexuals cristians i que contribueix amb el seu insòlit i selectiu paternalisme a la islamització d’Europa i del món».

Les tres acusacions són, senzillament, un disbarat.

L’Església ha estat històricament un dels principals puntals de la catalanitat i del catalanisme. En paraules ben conegudes, ha contribuït decisivament a «salvar els mots».

Pel que fa als homosexuals, allò que no reconeix és el matrimoni entre persones del mateix sexe, una posició que no és exclusiva del catolicisme ni tampoc universalment rebutjada, atès que una gran part dels estats del món encara no el reconeixen.

I quant a la suposada islamització, resulta difícil trobar una institució que, especialment a l’Àfrica, hagi constituït un contrapès més sòlid a l’expansió de l’islam que el cristianisme catòlic.

El més demagògic de tot plegat és que aquest discurs es formula invocant la tradició cristiana i mil·lenària de Catalunya.

En realitat, Aliança Catalana representa una concepció nacionalista radicalment diferent de la tradició catalana. No té res a veure amb el nacionalisme comunitari de Jordi Pujol. És un nacionalisme que tendeix a convertir la nació en criteri últim de veritat i de legitimitat. I això és extraordinàriament perillós. La història europea ja ha conegut les conseqüències d’aquest plantejament.

La gran tradició catalana —de Ramon Llull a Torras i Bages, passant per Balmes, Verdaguer o Gaudí— mai no va entendre Catalunya com una realitat autosuficient. Catalunya era una mediació concreta d’un ordre superior: la cristiandat, la llei moral, la dignitat de la persona i el bé comú.

Quan Torras i Bages escriu La tradició catalana no afirma que Catalunya sigui la font de la veritat. Afirma exactament el contrari: Catalunya és fecunda quan arrela en una veritat que la transcendeix. La nació no crea la veritat; la rep.

Per això el missatge de Lleó XIV resulta tan incòmode per a determinats sectors. El Papa introdueix un criteri diferent del nacional, del partidista i de l’ideològic: la dignitat humana integral.

La tradició catalana s’expressa avui en la mesura que l’Església a Catalunya es manté fidel al missatge que els bisbes catalans van formular en la seva declaració sobre Les arrels cristianes de Catalunya. Una tradició que molts aliancers desconeixen o prefereixen ignorar.

Defensar aquesta tradició és precisament el contrari del que representa Aliança Catalana, que no té inconvenient a exhibir les banderes de l’homosexualisme polític a la façana de l’Ajuntament de Ripoll sempre que pot, mentre pretén presentar-se simultàniament com a guardiana de la tradició cristiana.

Resulta inevitable recordar algunes observacions que Thomas Childers recull a la seva Història del Tercer Reich sobre els orígens del moviment nazi, la tasca propagandística de Goebbels i la construcció sistemàtica de relats polítics simplificadors. No perquè les situacions siguin comparables, sinó perquè determinats mecanismes de propaganda, simplificació i construcció de l’enemic presenten semblances preocupants.

Darrere moltes de les declaracions de Sílvia Orriols apareix la influència del seu principal referent ideològic, Jordi Aragonès, que intenta proporcionar fonament doctrinal a aquestes tesis.

Fins i tot quan pretén demostrar erudició acaba incorrent en manipulacions significatives. En el seu escrit de justificació recorre al papa Gelasi I per sostenir que l’Església no hauria de pronunciar-se sobre qüestions com la immigració. Però omet precisament allò essencial.

Gelasi distingeix entre autoritat espiritual i poder temporal. Certament. Però no separa mai moral i política. Segons la doctrina catòlica, els bisbes no governen l’Estat, però tenen el dret i el deure de jutjar moralment les decisions polítiques. Si no fos així, l’Església no hauria pogut condemnar l’esclavatge, el nazisme, el comunisme, l’avortament o l’eutanàsia.

La doctrina social de l’Església existeix precisament perquè hi ha qüestions temporals amb profundes implicacions morals. Ho recorda també l’encíclica Magnifica Humanitas, que aborda des de la intel·ligència artificial fins als riscos associats al poder creixent del capitalisme tecnològic.

En el seu afany de criticar el Papa i els catòlics que comparteixen el seu missatge —una actitud que els apropa a Vox quan aquests ataquen el catolicisme en nom d’una suposada tradició—, obliden el més important: allò que Lleó XIV va dir realment.

Durant la seva visita a Espanya, el Papa va insistir sobretot en la dignitat de la vida humana, la protecció del no nascut, la crítica de l’eutanàsia, la defensa de la família, el dret preferent dels pares en l’educació, la necessitat d’una tecnologia al servei de la persona i la reconstrucció moral de la democràcia.

Aquest era el nucli del seu missatge.

Tanmateix, els seus crítics redueixen gairebé tota la visita a una polèmica sobre el català o el castellà, la immigració, la identitat nacional o les relacions amb els bisbes catalans. És una reducció caricaturesca d’un missatge molt més profund i exigent.

I encara hi ha una contradicció addicional.

Si tant preocupa la defensa de la llengua catalana, convé recordar que Lleó XIV va fer durant la seva visita un ús ampli, natural i respectuós del català.

En canvi, l’octubre de 2024 Sílvia Orriols va assistir a un acte celebrat a la Gran Sinagoga Maimònides de Barcelona amb motiu del primer aniversari dels atacs de Hamàs contra Israel. Tot l’acte es va desenvolupar en castellà. El català hi va ser completament absent, malgrat que la pràctica totalitat dels assistents i organitzadors eren locals.

Aquell dia, però, ni abans ni després, Aliança Catalana no va denunciar la marginació de la llengua catalana. En aquest cas concret no va tenir res a dir.

Això és també Aliança Catalana. Potser val la pena recordar-ho quan torni a presentar-se com a única defensora de la identitat, la llengua i les tradicions del país.