La dura advertència de l’òmicron

En un altre temps vaig ser conseller d’Agricultura i Ramaderia, i les epidèmies animals van formar part de les meves preocupacions. Sobretot dues. La temible pesta porcina africana, que vam aconseguir erradicar de Catalunya, i la pesta equina, que si ens hagués arribat hauria impedit les proves hípiques dels Jocs Olímpics. Ho vam evitar amb una mesura excepcional: tancant la frontera sanitària de Catalunya a tot transport d’equins i controlant els punts de pas amb els guardes rurals.

Des d’aleshores he mantingut l’interès per aquest tipus de malalties. Pel seu impacte econòmic i, també, perquè algunes acaben amenaçant la salut humana. I aquesta és la raó per la qual observo amb preocupació les veus privades i les pràctiques governamentals que volen conduir-nos a gripalitzar l’òmicron.

Aquesta frase del primer ministre israelià Naftali Bennett resumeix les seves raons: “La tempesta d’infeccions acabarà passant. No podem fer-hi res”. D’aquest “no poder” i de la seva menor gravetat relativa es conclou que el millor és tractar aquesta variant del SARS- CoV-2comunagrip,abandonant les tasques de detecció i rastreig, i eliminant les prohibicions tret de les mascaretes. Es va deixant la responsabilitat en mans de cadascú, com amb la grip, assegurant una vacunació massiva. De fet, ja estem recorrent aquest camí.

Però aquesta és una dinàmica perillosa, una temptació terriblement equivocada, la màxima virtut de la qual és que allibera el Govern de les seves responsabilitats. Perquè com adverteix l’OMS, l’òmicron no és una grip. Només tenim la certesa de la seva brutal capacitat de contagi: es reprodueix fins a 70 vegades més de pressa que la delta als bronquis en 24 hores.

Les conseqüències són aquestes:

1. Menys hospitalitzacions relatives no vol dir poques en termes absoluts, atesa la magnitud dels contagis. L’òmicron deteriora el sistema de salut, en degrada el servei i dificulta l’atenció d’altres patologies, la qual cosa empitjora la morbiditat i mortalitat.
2. Castiga l’economia i els serveis públics a causa de l’elevat nombre de baixes temporals, empitjora la producció, la productivitat i l’atenció ciutadana; desorganitza els sistemes.
3. El desbordament del sistema sanitari, detecció, seqüenciació i rastreig no és una cosa trivial. Constitueix una dura advertència: no estem preparats.

Els coronavirus són virus d’animals causants sobretot de malalties respiratòries i gastrointestinals, que en determinats casos s’encomanen a humans. Es coneixen set coronavirus que ens infecten. Quatre d’ells (HCoV-229E, HCoVOC43, HCoV-NL63 i HCoV-HKU1) són comuns i responsables de molts dels refredats, generalment lleus, amb casos més greus en lactants i ancians. Els altres són el MERS-CoV, que provoca la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (2012, Aràbia Saudita), el SARS-CoV-1, i el SARS-CoV-2, que patim. I aquí és convenient una observació. L’HCoV-OC43 d’origen boví, que ara és un refredat comú, és el principal sospitós de la pandèmia de grip russa del 1889-1891, que va matar un milió de persones.

Què ens diu tot això? Que cada vegada és més freqüent la possibilitat de nous coronavirus( a més de mutacions dels coneguts), que poden comportar conseqüències lleus o perilloses. Acabarà el SARSCoV- 2 com un refredat comú i és el final de la pandèmia? No ho sabem, ni coneixem a quina velocitat ho farà. És probable; gens segur. El risc hi és i l’estem vivint.

La vacuna forma part de la solució, però no és la solució. No afrontarem el futur raonablement segurs si no s’adopten a més unes mesures d’ampli consens:

1. Llibre blanc de la covid. Balanç de les mesures adoptades i els seus resultats al Congrés, i en una comissió científica independent.
2. Una bona llei de prevenció i protecció de pandèmies i malalties contagioses, i una agència, independent del poder polític.
3. Multiplicar la capacitat de l’assistència primària i hospitalària augmentant els recursos.
4. Disposar d’un sistema de detecció, seqüenciació i rastreig estable i suficient.
5. Ús massiu gratuït o subvencionat de tests d’antígens. Tot això requereix diners. No és el problema. Ho assenyalava aquest excel·lent economista que és Josep Oliver Alonso: el MEDE disposa de 200.000 milions d’euros en crèdits tous per combatre l’epidèmia, que Espanya no ha fet servir.

Article publicat a La Vanguardia

 Loading ...