Espanya, i encara en grau més alt, Catalunya, viu en una espiral descendent causada per la combinació de factors demogràfics i econòmics que, malgrat la seva gravetat, el govern d’Espanya, com també el de Catalunya, es nega a considerar i l’oposició el margina a la campanya electoral. És increïble malgrat per la magnitud de l’escenari en el qual estem immersos i el seu caràcter negatiu i aquest “oblit” és un indici de la crisi profunda de lideratge, d’una banda, i de l’escassa capacitat de la societat espanyola per reconèixer i interpretar els seus problemes reals.
Ara mateix dues dades destaquen. Les hem esmentat en més d’una ocasió a Converses. La primera d’elles és que hem arribat al nivell més baix de naixements en termes absoluts i ja fa alguns anys que moren més persones de les que venen al món i, per tant, perdem població en termes vegetatius. Els autòctons envelleixen a passes accelerades a la vegada que van disminuint.
Per altra banda, la immigració ha assolit màxims de manera que Espanya supera els 48 milions d’habitants malgrat el dèficit vegetatiu. El primer trimestre d’enguany han entrat 150.000 estrangers, alhora que Sánchez fa un acord amb Biden per acollir part de la immigració que els EUA refusa.
S’està generant una situació caracteritzada per una població dual. Per una banda, l’autòctona cada vegada més envellida i regressiva en nombre. Aquest fet té conseqüències concretes, com per exemple el que ja hem abordat tracta`nt el problema ocult de Barcelona. Perquè la població a partir dels 65 anys registra una caiguda important de renda que augmenta a partir dels 75, de tanta intensitat, que aquest grup d’edat configura el nivell més baix d’ingressos de tot el conjunt. A més envelliment menor renda, i alhora més costos per a l’estat en forma de pensions i sanitat que han de ser pagats pels nous treballadors. I és aquí on plora la criatura.
Tenim problemes crònics de baixa productivitat que ens condemna també a un menor augment de la renda. A aquest fet s’hi afegeix el gran atur crònic, sobretot el de llarga durada, malgrat que en alguns sectors manca personal.
El tercer element que pressiona en el mateix sentit és un atur juvenil de l’ordre del 30%, que significa una destrucció del capital humà prèviament generat i una malversació de la inversió educativa realitzada.
Tot això no es resol amb més immigrants, perquè no són intercanviables mecànicament amb els autòctons, donat que la immensa majoria d’aquells disposen d’un capital humà menor, perquè la inversió que s’ha produït en ells en els seus països d’origen és també molt més petita. L’equació és aquesta: creixen els pensionistes que es jubilen amb prestacions relativament altes, alhora que una part creixent de la població activa que ha de pagar aquelles pensions té una baixa productivitat, de manera que cada vegada aquesta fracció creixent d’actius compensa menys el creixement de la gent que es va jubilant.
Però encara existeix un altre factor que relaciona edat i productivitat. Aquesta assoleix el seu màxim en la franja dels 45 als 55 anys. Si bé l’ingrés salarial màxim abans de jubilar-se l’assoleix a partir d’aquella edat. En altres paraules hi ha un desfasament entre el que s’aporta a la productivitat que és més gran que la retribució fins a 55 anys i la situació a partir d’aquesta edat en el que la relació tendeix a invertir-se. Donat que la mitjana d’edat espanyola se situa en 43,58 anys, és evident que la societat espanyola cada vegada té una fracció menor de població en les franges d’edat de productivitat creixent o màxima. I aquest és un hàndicap important.
I a tots aquests problemes demogràfics i econòmics s’hi afegeixen les polítiques públiques, que a la vista dels resultats es mostren desencertades. A maig del 2022 el PIB d’Espanya encara està 0,8 punts per sota del que teníem abans de la covid. Som el fanalet vermell d’Europa i amb diferència els pitjors en la recuperació.
La conseqüència de tot plegat és que cada vegada Espanya està més enrere en relació a Europa. De fet, hem perdut més d’una dècada. El 2007 la diferència de la renda per càpita espanyola en relació amb la de la UE era de només el 9%. El 2022 la distància quasi s’ha doblat i se situa en el 17%. De fet, i això sol ja hauria de ser centre d’atenció i gran debat, la nostra posició en relació amb la renda de la UE és quasi idèntica a la que teníem quan va morir Franco el 1975.
Si ara el coeficient de distància, entenent que la renda europea és igual a 1, ens situem a 0,83, quan va morir Franco estàvem per sobre del 0,81, realment el progrés ha estat inexistent a dia d’avui. Però no és així perquè des dels anys 90 fins al 2007 es va produir una aproximació ràpida i sostinguda fins a arribar a aquella mínima distància apuntada abans.
Aquesta situació té a més un agreujant. El 1975 la UE aleshores Comunitat, la formaven els països més desenvolupats. Mentre que en l’actualitat amb l’ingrés de tots els països del centre i est d’Europa aquella mitjana va caure substancialment i, per tant, hi havia un efecte estadístic de guany per part d’Espanya, però s’ha perdut. Això vol dir que Holanda, Txèquia, Hongria, etc. es desenvolupen econòmicament més de pressa del que ho fa Espanya.
Si tot això no es porta a l’àmbit de les institucions de la societat civil i sobretot de la política, el resultat, lliurat a la seva pròpia dinàmica i en mans dels partits que tendeixen a amagar l’ou, només pot ser dolent.
Loading ...
