Només un diari d’entre els 10 més importants d’Espanya atenia a la portada la importància de la notícia amb aquest titular “La natalitat a Espanya continua en caiguda lliure un 10% menys que el 2019” . És així com titulava La Vanguardia la informació sobre les dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
Entre el gener i el març es registren només 78.534 naixements a Espanya. Un 1,7% menys que l’any passat, que ja era dels més baixos. D’altra banda, la informació també explica que l’esperança de vida continua creixent de manera que els més grans de 60 anys signifiquen el 27% de la població mentre que els menors de 14 són només el 14%. Per tant, assenyala que ni la població en edat fèrtil ni la taxa de fecunditat auguren que es remunti la situació.
En el cas concret de Catalunya, la variació interanual d’aquest primer trimestre és de -1,58%, lleugerament menor que la mitjana espanyola. Totes les comunitats estan en negatiu excepte Madrid amb 1,33%, La Rioja amb 3,37% i Aragó amb un increïble 8,07%.
Fa poc la primera ministra italiana Meloni va dur a terme un gran acte amb el nom dels Estats Generals de la Natalitat com a inici de la resposta davant del que és el pitjor any en naixements d’aquell país. A l’acte va participar també el papa Francesc i va significar una demostració de la voluntat del Govern italià d’ ajudar la família, que és l’únic mecanisme possible perquè hi hagi descendència, com mostren els resultats d’Hongria.
Espanya fa temps que ha superat en negatiu el pitjor any, o millor dit, el supera sistemàticament, però la qüestió de la natalitat i la família no formen part de l’agenda del Govern, que s’entreté a elaborar llargues llistes de tipus de famílies en lloc de, senzillament, establir ajuts equivalents a la mitjana europea que, en realitat, haurien de ser superiors perquè el nostre problema demogràfic també ho és.
L’apel·lació a la immigració és l’única resposta que sorgeix, almenys a Espanya, i a diferència d’altres països d’Europa que tenen més o menys èxit, polítiques favorables a la família i a la natalitat. Però aquella resposta si és per compensar les conseqüències del dèficit és lluny de ser satisfactòria.
Vegem per què
En primer lloc no hi ha una consciència clara de quins són els efectes de la pèrdua de població. Es veu clar que hi haurà menys nens, sobraran places escolars, la població envellirà molt més ràpidament, però pocs reparen en un altre fet inexorable d’aquesta dinàmica, que condueix a una pèrdua de renda per part del conjunt de la societat.
La raó la podem trobar en un estudi recent de Fedea, que assenyala l’efecte que té l’envelliment sobre la renda, per efectes de la jubilació als 65 anys. A partir d’aquesta edat, els imports mitjans cauen, fins a situar-se per als més grans de 75 anys en la quantia més baixa, 26.750 euros, un 31% inferior a la del grup següent amb menys renda bruta mitjana (el de les llars d’entre 16 i 30 anys) i un 53% inferior a la del grup amb més renda bruta mitjana (el de les llars entre 50 i 65 anys).
Això és degut a que a partir dels 65 anys els components de la renda familiar bruta per càpita, salaris, excedents d’explotació, és a dir beneficis de les empreses, i pensions i altres transferències, els salaris cauen d’una manera important, són els imports de jubilació els que absorbeixen tot el protagonisme, de manera que constitueixen el principal ingrés per a més del 80% de les llars i que supera un 93% per als més grans de 75 anys. El resultat de tot plegat és que aquest grup de població més gran de 65 se situa com el contingent humà de menors ingressos, inclòs el grup que el segueix en aquesta característica, el dels 16 als 30 anys.
Per tant, la jubilació determina un inici de caiguda substancial dels ingressos i és aquí on rau la reducció en la renda global. Hi ha un augment de les necessitats de despesa per part de l’Estat per pagar-les. Es produeix així un cercle viciós: hi haurà menys ingressos per part de la població i més exigències de despesa per part del sector públic, cosa que inexorablement condueix a un augment de la pressió fiscal.
Per exemple, en el cas de Catalunya el 1986, les prestacions per jubilació, atur i altres representaven el 8,57% de la renda familiar bruta disponible (RFBD), mentre que l’excedent brut d’explotació significava el 30,6% i les remuneracions dels assalariats el 61,37%. Doncs bé, el 2019, per no considerar el 2020 a causa de la pandèmia, les prestacions de jubilació i atur van assolir el 19,8%, gairebé el mateix que l’excedent brut d’ocupació 21,1%, mentre que els ingressos dels assalariats només s’han reduït lleugerament. Aquesta xifra propera a la cinquena part de la renda familiar bruta no és una dada extraordinària, sinó que amb variacions de més o menys 1 punt es produeix des del 2009. En altres termes, la renda formada a Catalunya, les prestacions de jubilació tenen tant de pes com els beneficis empresarials i el creixement s’ha disparat. Això no defineix una economia dinàmica.
El creixement per mitjà de la immigració no resol el problema perquè la seva productivitat i, per tant, els seus ingressos són significativament menors que la mitjana de la població autòctona, i per tant no pal·lien el problema. Això es pot observar en el cas de la ciutat de Barcelona que, mantenint una població total més o menys constant, atès que des dels 2016 el creixement vegetatiu és negatiu, aquella estabilitat s’aconsegueix gràcies a la immigració i això es tradueix en una escassa evolució a l’alça de la renda global de la ciutat que, en realitat i en termes monetaris reals, és a dir, descomptada la inflació, és menor avui que la del 1986.
Loading ...
