Si no fos perquè les dades són públiques, contrastades i reiterades, la crisi de l’habitatge a Espanya semblaria una exageració retòrica. Però no ho és. És, més aviat, el resultat acumulat d’anys d’imprevisió, d’una política erràtica i d’una combinació letal d’incapacitat administrativa, regulació mal dissenyada i cinisme fiscal.
Espanya arrossega avui un dèficit estructural d’uns 700.000 habitatges, cent mil més que fa un any, segons el Banc d’Espanya. Malgrat això, la construcció no només no s’ha reactivat, sinó que el 2025 ha estat un dels pitjors anys recents. En els tres primers trimestres s’han acabat 66.700 pisos; el 2024, en tot l’any, 100.000. Amb aquests ritmes el dèficit no disminueix: creix.
Aquest col·lapse no afecta només l’obra lliure. El gran relat oficial situava l’habitatge protegit com la “punta de llança” de la solució. El Ministeri d’Habitatge celebrava que el 20% dels pisos iniciats fossin públics. En xifres absolutes, això serien uns 12.000 totalment insuficients. Però la realitat és tossuda: només s’han finalitzat entre 2.000 i 3.000 habitatges protegits. No és només incapacitat; és propaganda.
Catalunya: promeses, plans i realitat microscòpica
La Generalitat no va gaire més ben encaminada. El president Salvador Illa va anunciar amb solemnitat un pla per construir 50.000 habitatges fins al 2030. A quatre anys vista, el primer concurs de sòl —publicat aquest gener— preveu 1.940 pisos repartits en 23 municipis. Una perdigonada de promocions petites que no compensa ni de lluny la demanda anual, i que, significativament, no inclou cap promoció a la ciutat de Barcelona.
A la manca de volum s’hi afegeix la paràlisi burocràtica. El cas dels 34 pisos de Incasòl a Sabadell, acabats, però pendents de lliurar des de fa més d’un any per no disposar de la llicència de primera ocupació, és paradigmàtic. Habitatges construïts, inquilins esperant i una administració incapaç de completar el procés. L’absurd fet sistema.
El coll d’ampolla ocult: la xarxa elèctrica
Però encara hi ha un factor menys visible i devastador. Prop de 350.000 habitatges —la meitat del dèficit total— no poden sortir al mercat perquè no tenen accés a la connexió elèctrica. Les companyies rebutgen reiteradament les sol·licituds per saturació de la xarxa. El retard pot arribar fins a cinc anys.
Això revela una altra fallida majúscula: la descoordinació absoluta entre el Ministeri d’Habitatge i el de Transició Ecològica. Dos ministeris vivint en galàxies diferents. El problema colpeja especialment Madrid, Barcelona i València, però també províncies inesperades com Albacete o Salamanca. A Catalunya, Girona ja té la xarxa col·lapsada. La improvisació no és anecdòtica: és estructural.
Un Estat que gasta menys en habitatge
El problema no és només de gestió. És també de prioritats pressupostàries. En els darrers vint anys, el pes de la despesa pública no ha crescut en els termes que ho ha fet la despesa total, com mostra el gràfic adjunt. Mentre les pensions absorbeixen una proporció creixent del pressupost, l’habitatge és el tercer àmbit més castigat en termes relatius. L’Estat diu que l’habitatge és una prioritat, però els pressupostos expliquen una altra història.
Regulació que encareix construir
A tot això s’hi afegeix un altre factor clau: la regulació. El cost real de construir ha fet un salt especialment intens des del 2020, coincidint amb l’enduriment dels estàndards del Codi Tècnic de l’Edificació. En euros constants, el metre quadrat ha passat de l’entorn dels 1.100 € a gairebé 1.300 €. No només és inflació: és regulació que encareix.
L’Estat recapta mentre el mercat s’ofega
I, paradoxalment, mentre tot això passa, les administracions recapten com mai. Comprar un habitatge nou implica una càrrega fiscal directa d’entre l’11% i el 12% del valor:
- IVA: 10% (4% en VPO).
- AJD: entre el 0,5% i l’1,5% segons la comunitat (a Catalunya, 1,5%).
En un pis de 300.000 € a Catalunya, això suposa 34.500 € en impostos, sense comptar notaria ni registre. L’habitatge no funciona, però Hisenda sí.
Una al·lucinació perfectament real
Som davant d’un cúmul de despropòsits del govern: incompleix el que anuncia, no es construeix prou ni en habitatge protegit ni lliure, no es disposa de prou sòl urbanitzat, però si es disposa la xarxa elèctrica impedeix nous projectes, la burocràcia bloqueja habitatges acabats, el pressupost arracona l’habitatge i la regulació encareix construir. I, malgrat tot, l’Estat continua cobrant més i més.
És tan incoherent, tan persistent i tan evident que gairebé sembla una al·lucinació col·lectiva. Però no ho és. És política pública real. I les conseqüències les paguen generacions senceres.
700.000 pisos de dèficit, però només 100.000 acabats l’any: els números no enganyen. #Habitatge Share on X
Loading ...
