Hi ha un gran consens en concloure que Catalunya ha iniciat un període de decadència, tant pel seu paper econòmic en el conjunt espanyol com per la seva pèrdua de pes polític. La frase de Maragall “Madrid se’n va” és ja una realitat palesa. L’explicació -en bona part interessada- que es dóna sobre aquests fets consisteix a fer recaure la responsabilitat en la dinàmica independentista iniciada el 2012. No és així. Una mirada amb llums llargues, que és com cal mirar, ens diu que el procés ve de més lluny. L’independentisme l’ha accentuat, tant en el terreny econòmic, com sobretot en el terreny polític. Mentre que en els períodes anteriors algunes de les dinàmiques de decadència quedaven contrarestades parcialment per iniciatives de recuperació, ara el problema és que no hi ha res que la freni i sí molt que l’accentuï.
L’evolució de Catalunya cal situar-la en relació amb els grans fets econòmics i polítics espanyols: la guerra civil i la dura postguerra, “l’època daurada” del 1950-1973 (especialment des del pla d’estabilització de 1959 i els anys del “desarrollisme”), les dues crisis ocasionades pel xoc dels preus del petroli de la dècada dels setanta que van coincidir amb la transició a la democràcia i els pactes de la Moncloa, l’ingrés primer a la Unió Europea i després a l’euro, i en últim capítol la gran resecció iniciada el 2008. Ara hem entrat en una nova fase, la de la pandèmia, de conseqüències negatives i de durada incerta. Segons i com es respongui, la caiguda serà tan gran que representarà una nova fase en la història de Catalunya.
Al llarg de tot aquest període de 80 anys s’han produït grans migracions interiors: la convergència entre regions econòmiques espanyoles, la convergència i divergència en la Unió Europea, la industrialització i la desindustrialització, els canvis del sistema fiscal a partir de la democràcia que han tingut com a efecte col·lateral el creixement del dèficit fiscal, i com un factor clau, sobretot a partir dels anys setanta. L’opció catalana pel turisme en lloc de centrar-se en la industrialització. Segurament en aquest punt rau una de les causes de l’actual decadència en haver-se convertit en un país turístic en lloc d’un país industrial; ho som, però ara és evident, no en la mesura que ho érem, i que ho ha continuat sent per exemple el nord d’Italià.
Catalunya durant el període 1970-80 va perdre ocupació i això dóna una idea de la profunditat de la crisi d’aquell moment, però Madrid no. Madrid creix ininterrompudament des de 1940. En aquella data significava una tercera part de l’ocupació de Catalunya. L’any 2000 era del 89%. Precisament en aquella dècada dels 70 i 80, Catalunya veu delmada la seva indústria. És un fet del qual es recupera amb molta dificultat, de tal manera que l’any 2000 encara tenia una dimensió inferior a la de 1970. La crisi d’aquest període és industrial i la substitució pel turisme ho accentua. Madrid es va aproximant des del final de la guerra civil fins a superar Catalunya. És per tant un fet estructural que, en contra del que es pugui pensar, el model autonòmic no només no ha desvirtuat sinó que ha accentuat. El període de gestió de Pujol va atenuar la diferència, però cal recordar que entre la inestabilitat del tripartit, els canvis d’orientació del període de govern de Mas i el període del procés, Catalunya fa més de 15 anys que està en una situació política marcada per l’absència de governs sòlids amb polítiques i horitzons d’abast.
El 1940, prenent com a referència 100 per a Espanya, el PIB per càpita català representava el 163,5% i el madrileny el 148,3%. Al llarg d’aquest període i fins a l’inici de segle es produeix una progressiva reducció de les diferències amb Espanya que en l’esmentada dècada 70-80 s’accentua, baixant al 123,9%. En els 20 anys següents es manté en aquesta xifra. A Madrid aquest fet pràcticament no es dóna i manté la seva diferència amb una lleugera disminució de manera que l’any 2000 el seu PIB per càpita significava el 145,6%. La convergència econòmica amb les regions espanyoles es produeix per la part catalana, però a conseqüència del fet desindustrialitzador i de l’emergència turística que posseeix una productivitat molt menor.
Loading ...
