El president Pedro Sánchez, com a colofó d’or de la seva intervenció al Congrés del PSOE celebrat aquest cap de setmana a Sevilla, ha anunciat una empresa estatal pública de l’habitatge. La iniciativa, absolutament indefinida, presenta tantes objeccions que la fan pràcticament inviable, com veurem.
Però, resulta encara més greu veure com, d’aquesta manera, culmina una llarga trajectòria de demagògia i promeses falses davant el que constitueix una gran crisi social, com és el dèficit d’habitatge assequible. En concret, Sánchez, al llarg d’aquests sis anys de govern, ha formulat les següents promeses:
- Construcció de 43.000 habitatges de lloguer assequible amb 6.000 milions en préstecs i avals
- Promoció de més de 180.000 habitatges assequibles, amb més de 80.000 ja en diferents fases de desenvolupament
- Aprovació de la primera Llei d’Habitatge de la democràcia, que blinda l’habitatge públic
- Multiplicació per vuit dels recursos pressupostaris destinats a habitatge
- Impuls del Pla d’Habitatge per al Lloguer Assequible
- Creació del Bo Jove d’habitatge
- Destinar 2.500 milions d’euros per avalar la compra d’habitatge per a menors de trenta-cinc anys
- Creació d’incentius per a l’adquisició d’habitatge en municipis de zones rurals
- Objectiu d’assolir la mitjana europea del 10% de parc públic d’habitatge
- Blindatge constitucional del caràcter públic de l’habitatge protegit
- Creació d’una “gran empresa pública d’habitatge” capaç de construir i gestionar habitatges des de l’Administració General de l’Estat.
Fins a arribar a l’actual promesa d’una gran empresa pública d’habitatge, Sánchez ha formulat deu compromisos previs de gran magnitud, com les 43.000 o els 180.000 habitatges públiques, que no s’han dut a terme o que han tingut un compliment marginal, com és el cas de la creació del bo jove.
En condicions normals, tenint en compte que l’habitatge s’ha revelat com el principal factor de crisi social, tot això hauria portat a una crisi de govern, ja que el president ha actuat de manera contumaç i tendenciosa, jugant amb les necessitats urgents de la gent.
Ara, es presenta amb un compromís increïble: una gran empresa pública d’habitatge. Si es tracta d’una empresa que gestioni habitatges, cal dir que ja existeix una base per a això que mai s’ha sabut enfocar i que ha costat milions i milions d’euros: la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB), també coneguda com el “banc dolent”.
Han passat els anys i aquest gran estoc d’habitatge, en molts casos situat en llocs on la demanda és baixa, ha estat un sac sense fons de despesa pública, sense trobar una solució parcial per pal·liar el dèficit d’habitatge.
A més, a escala municipal i metropolitana existeixen diversos organismes que fan aquesta funció, com és el cas de l’Institut Municipal d’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona. El problema és que la competència en aquest àmbit és pràcticament exclusiva de les autonomies, i la seva gestió depèn fonamentalment dels ajuntaments. En altres paraules, l’Estat queda molt lluny d’aquest àmbit i no es veu com podria gestionar el que és competència d’altres sense una invasió que no és constitucional.
A més, en paraules de Sánchez sembla que aquesta “gran empresa” no només gestionaria habitatges, sinó que també actuaria com a gran promotora immobiliària, és a dir, també construiria directament.
Això afegeix encara més problemes, ja que significaria desplegar una inversió astronòmica a càrrec dels pressupostos de l’Estat, quan en realitat ara mateix la partida que es dedica a aquest fi és minsa i es troba a la cua d’Europa, amb tan sols un 0,3% del PIB.
La gran contradicció és que aquest mateix govern va rebutjar incrementar aquesta inversió a l’1% del PIB no fa gaire temps, i ara, per fer el que diu Sánchez, en necessitaria molt més.
El fet de voler crear una empresa pública que gestioni i actuï com a promotora immobiliària és un despropòsit o una altra contradicció, tenint en compte que la SAREB disposa de prop de 40.000 habitatges, molts dels quals en mal estat, i que ara són de gestió privada per decisió del mateix govern, ja que podrien haver estat de gestió pública.
Els interrogants se sumen a una iniciativa que, per ser demagògica, no té respostes. El problema central, a més de les competències, la capacitat inversora i el paper de la SAREB, és que per fer habitatge es necessita una gran quantitat de sòl, i aquesta és una dificultat clau, ja que la disponibilitat de sòl és escassa i els mecanismes que preveu la llei per aconseguir que el sòl sigui urbanitzable són lents i carregosos.
Aquesta mateixa característica s’aplica a la promoció immobiliària: des que una iniciativa es planteja com a projecte fins que es duu a terme poden passar entre tres i quatre anys. Per tant, una gran tasca pendent és habilitar sòl i canviar la legislació per agilitzar tot el procés, des de la disponibilitat urbanística fins a la culminació de l’obra. Això sí que seria una tasca ben feta, però com que no es tracta d’això, sinó de simplement formular anuncis per a la galeria davant d’un públic fidel que assumeix tots els enganys, la qüestió no importa.
L’Estat té un paper important en el dèficit actual i una responsabilitat decisiva, però ha d’actuar d’acord amb la seva missió, les seves funcions i aprofitant bé tots els recursos de què disposa, començant per la mateixa SAREB, assignant una proporció més alta als fins de construcció d’habitatge en els pressupostos, establint planificacions d’acord amb les comunitats autònomes i els ajuntaments, i definint un nou marc legal que contempli tot aquest procés alhora que simplifiqui els procediments.
La mesura efectiva més immediata seria donar ajudes directes a les famílies amb menys recursos, ja que això els permetria accedir a un habitatge, atès que el problema es concentra en bona part en aquesta franja de la població. No és la solució definitiva, però és un pas immediat i efectiu cap a ella. Però, és clar, un govern depredador en impostos difícilment contemplarà ajudes d’aquest tipus mentre pugui continuar fent promeses buides.
Loading ...
