La mesura d’efecte instantani és limitar la circulació de tots els vehicles en funció de la seva matrícula parella o imparella. Coneguda aquesta mesura amb temps fa possible que els ciutadans cerquin organitzar-se per compartir el vehicle, fins i tot pot ser l’engreixador de solucions estables per aquell tipus de pràctica comunitària. En tot cas és una mesura per aplicar uns dies concrets, i això sí, divulgada reiteradament, facilitant alhora alternatives. Una d’elles també de gran contundència és el transport públic gratuït mentre és efectiva la limitació.
La mesura d’efectes prolongats de més impacte és efectiva a curt termini. És tan simple com concentrar l’acció en els que més contaminen. I en el cas de Barcelona, també Madrid i altres grans poblacions, són tres les causes fonamentals: els taxis, els vehicles de distribució de mercaderies i els autobusos de transport públic que funcionen amb hidrocarburs.
I això és així, perquè la càrrega contaminant no depèn només del tipus de vehicle sinó, com és lògic, del temps de funcionament del motor. Entre el 30% i el 40% de la contaminació de Barcelona respon a aquells vectors. Si actuem eficaçment sobre ells la millora serà immediata.
Com fer-ho?
Creant un programa d’incentius per passar al tot elèctric o com a mínim híbrid, i penalitzant progressivament el seu ús. L’Ajuntament hauria de substituir tota la part de la seva flota de vehicles. La mesura hauria de ser metropolitana, però la seva realització no hauria de retardar l’aplicació a la capital. La Generalitat i el govern de l’Estat haurien de propiciar un pla “renova” centrat en aquells tipus d’automòbils, completat amb un pla urgent dels punts de recàrrega de vehicles elèctrics. El que té de bo aquest enfocament és que és eficaç a curt termini, té una dimensió econòmica assolible (només cal comparar-ho amb el cost del tramvia), és aplicable amb recursos locals i pot multiplicar els efectes amb un plantejament metropolità, nacional i estatal.
I queda una mesura que completa la solució i que necessita uns anys per aconseguir el màxim d’eficàcia, ser eficient econòmicament i saludable en els seus resultats. Es tracta de la forestació, revegetació o naturació, com els hi agradi dir-ho de la ciutat per assolir un augment massiu de la superfície foliar. El seu efecte serà formidable, perquè absorbeix les perilloses partícules contaminants, el CO₂ i alhora oxigena l’aire diürn i tempera el medi, millorant el confort tèrmic.
Hi ha tres grans línies d’acció per aconseguir-ho
Una, vegetalitzant totes les places dures i espais disponibles. És incomprensible que una ciutat tan contaminada i que vol ser un model de disseny urbà, ofereixi tants passejos amb un arbrat mediocre, amb tanta pobresa de verd, que els parcs siguin tan descurats i les zones verdes reals escasses. Poblar de verd carrers i places, en definitiva, és una de les grans accions a emprendre.
Una segona via òptima és fomentar les cobertes ecològiques dels edificis, una pràctica incentivada en altres països, com és el cas d’Alemanya. A Espanya hi ha nombroses experiències, segurament la més gran a l’aeroport de Barajas, amb una cobertura de 54.000 m², equivalent, per tant, a més de cinc illes de l’Eixample.
Finalment, l’actuació als vessants de Collserola, que permeten una repoblació massiva. L’ecologia del verd és la gran carta a jugar per a una ciutat més saludable i dotada de major confort ambiental.
La contaminació atmosfèrica com a problema polític (I)
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.