Úrsula Von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, sembla avançar entonant aquella tornada que els més vells del lloc cantaven més per obligació que per devoció: “Ardor guerrero clama en nuestras voces…”, l’himne de la infanteria espanyola.
Això és el que abunda entre els dirigents, tant europeus com estatals, començant també per Macron i el mateix Sánchez, que, malgrat ser tan garrepa en la despesa militar, treu pit cada vegada que declama en públic que s’ha d’ajudar Ucraïna, sense importar les circumstàncies.
En el cas de Sánchez, les seves declaracions sempre van acompanyades de la idea que el finançament provindrà dels diners d’altres, és a dir, d’aportacions de la Unió Europea que recaurien principalment en Alemanya, Holanda i els països nòrdics.
Sembla com si la pau a Ucraïna, fins i tot a canvi de territoris, i l’intent de reduir la tensió bèl·lica amb Rússia –intentant tornar als anys 90, perduts estúpidament per la posició occidental– i assolir una col·laboració sincera i pacífica amb Rússia, no fossin gens desitjables.
Les declaracions dels nostres governants, aclamades per la majoria dels mitjans de comunicació europeus, s’assemblen a aquelles que van precedir la guerra del 1914, quan l’ardor bèl·lic estava a l’ordre del dia i era ben vist. Ningú en el seu sa judici hauria dit, fa tan sols uns quants anys, que aquest clima podria tornar a repetir-se a Europa. No obstant això, la realitat és una altra: Von der Leyen ha presentat un pla de rearmament militar extraordinari per un valor ni més ni menys que de 800.000 milions per a la indústria militar.
Aquesta proposta, que sens dubte serà un tema central en la reunió del Consell d’Europa d’aquest dijous, implica que la Unió Europea facilitaria préstecs per a la defensa per valor de 150.000 milions d’euros i que la resta, és a dir, 650.000 milions, anirien a càrrec dels mateixos estats, amb l’estímul que la despesa realitzada en aquest capítol no computaria en el dèficit formal que la Comissió Europea ha establert com a límit, situat en el 3% del PIB. No obstant això, el dèficit real sí que inclouria aquesta xifra, i els països molt endeutats, entre els quals es troba Espanya, tindrien creixents problemes per sufragar el deute en el mercat internacional.
En definitiva, el que se’ns proposa ara és endeutar-nos per una xifra molt important per finançar la indústria militar, en principi europea, però això topa amb un greu inconvenient: per respondre a curt termini, el rearmament passa per comprar material militar als Estats Units, cosa que implicaria endeutar-nos per engreixar el balanç positiu d’aquell país, un dels objectius de Trump. A mitjà i, sobretot, a llarg termini, la situació podria canviar si la indústria europea tingués la capacitat de canalitzar tots aquests diners en noves inversions; tanmateix, fins i tot en aquest supòsit, hi ha un conjunt d’armament i de recursos d’informació que estan fora de l’abast d’Europa i que s’haurien d’adquirir als Estats Units.
La dependència europea en aeronaus de combat, sistemes de guia i control, comunicacions avançades, observació i defensa antimíssils –per citar alguns capítols concrets i costosos– és pràcticament exclusiva dels Estats Units, amb alguna excepció en el cas de l’aviació francesa, encara que amb recursos tan reduïts que a l’Exèrcit francès li ha valgut el qualificatiu de “bonsai”, pel seu petit volum.
França disposa avui de gairebé tot, de bona qualitat, però és incapaç de sostenir un front ampli o un conflicte prolongat.
La qüestió més important en aquests moments no és l’armament, sinó dues altres qüestions que no semblen estar sobre la taula.
Com sempre, la Comissió Europea intenta resoldre els problemes a base de posar diners i gastar-los, però el problema de la defensa europea rau en altres aspectes: en realitat, Europa no està tan mal armada actualment. Si s’examina el balanç de recursos disponibles –tropes, tancs, artilleria, avions, naus de combat– Europa supera de molt Rússia, sense necessitat de comptabilitzar els recursos que Washington té destacats al continent.
El problema és que tots aquests mitjans i personal estan distribuïts entre 27 països, cadascun amb la seva pròpia cadena de comandament, logística, calibres de munició diferents, doctrines i estratègies diferents. El més lògic seria, com a primer pas, construir un veritable Exèrcit europeu amb tot el que això implica, a l’estil del que disposen els Estats Units, i posar fi al ridícul, com va assenyalar el primer ministre polonès Tusk, en afirmar que 500.000.000 d’europeus pretenen que 300.000.000 d’estatunidencs els defensin de 150.000.000 de russos.
El primer problema no és, per tant, la debilitat dels mitjans, sinó la desunió i la fragmentació: qui convencerà, per exemple, França de subsumir part del seu Exèrcit en una única unitat europea?
La segona consideració és encara més greu i ens afecta molt directament com a ciutadans. La veritat crua i dura és que no volem anar a una guerra contra Rússia, ni a Ucraïna ni fora d’ella, per enfrontar-nos a Rússia. No permetrem que els nostres dirigents, en ocasions embogits, ni els mitjans de comunicació que participen en aquesta mateixa dinàmica, ens duguin per aquest camí.
No estem criant els nostres fills i néts perquè siguin enviats a matar i a morir a la frontera amb Rússia, sota cap circumstància.
Tampoc volem tornar a entrar en una dinàmica similar a la de la Guerra Freda, amb l’amenaça nuclear com a element dissuasiu, perquè ara seria molt més perillós, atès que l’arma nuclear està en més mans. Abans era un cens a dos, entre la URSS i els Estats Units, i per tant estava sota més control; ara, el nombre d’agents, regulars i molts més grans, és molt més elevat. Si falta poc, l’equació ja no es tractaria només d’una guerra nuclear d’extermini, sinó d’un conflicte molt més contingut, en què s’emprarien artefactes tàctics capaços de deixar destruïda irreparablement una part d’un país sense desencadenar l’extermini total. Això fa que l’ús d’aquest tipus d’últim recurs sigui encara més perillós.
L’únic de què no parlen els nostres governants –ni la senyora Von der Leyen– és de les armes que es volen fabricar, fins i tot les que ja existeixen, ja que necessiten soldats per al seu maneig, i haurien de sentir-se advertits, perquè no en disposen.
La pregunta és ben senzilla: qui està disposat a morir en una guerra el propòsit de la qual no coneixem, i qui vol que aquest sigui el destí dels seus fills o néts?
I un afegitó: fins ara, l’únic que han aconseguit els nostres governants és que augmenti el clima de guerra i, sobretot, que les empreses que es dediquen a l’armament i a la defensa pugin de manera extraordinària a la borsa. No és per a això que els hem votat perquè ens governin.
Loading ...
