La invasió russa d’Ucraïna: una visió des del sud d’Europa

Introducció

Un grup de sis think tanks (centres d’investigació sobre relacions internacionals) pertanyents a diferents països membres de la UE del sud d’Europa (Espanya, Portugal, França, Itàlia i Grècia), liderats pel CIDOB de Barcelona, s’han reunit recentment per analitzar la situació de guerra actual a Europa.

Les conclusions a les quals han arribat són les següents.

Primera. La invasió il·legal d’Ucraïna per part de Rússia ha desplaçat el centre de gravetat de la UE a l’Est del continent, almenys en termes militars, però l’impacte i els riscs de la guerra s’estenen molt més enllà de l’estrictament militar. Una perspectiva des del sud d’Europa pot enriquir el debat aprofundint el tema de la seguretat europea, incloent-hi aspectes econòmics i socials.

Segona. La invasió russa d’Ucraïna ha deixat  la UE, un projecte de pau, en estat de xoc. La guerra fa un any i mig  que dura i ha confrontat Europa a dues qüestions centrals:

1) cal perseguir la victòria total d’Ucraïna fins a la derrota total de Rússia, al marge de consideracions sobre els costos humanitaris i socioeconòmics?

2) quines són les implicacions que  l’acabament de la guerra tindrà sobre l’arquitectura de seguretat d’Europa?

Tercera. Interessa una visió complementària des del sud d’Europa per diferents motius. La invasió il·legal d’Ucraïna per part de Rússia ha amenaçat la UE, els valors europeus i la seguretat del continent europeu. Ucraïna, la UE i Occident confronten un poder revisionista, la Rússia de Putin, que pretén eliminar Ucraïna com a nació, alterar l’arquitectura de seguretat europea i minar l’ordre mundial basat en normes. La resposta europea a aquesta amenaça ha sigut quelcom sense precedents. Per primera vegada, la UE ha dedicat fons a sostenir l’esforç bèl·lic  i ha imposat successives rondes de sancions a Rússia. La UE  ha reaccionat  molt unida davant de  l’agressió.

Les narratives dels estats centrals, orientals i bàltics membres de la UE sobre una Rússia perillosa s’han demostrat  premonitòries i ara són les que predominen.

Durant anys, han estat avisant sobre les intencions d’una Rússia revisionista i imperialista.  Per aquest motiu, les seves perspectives han dominat els debats recents. Les pròpies  dels països membres de la UE del sud d’Europa poden complementar les visions dels països nòrdics i orientals.

Els països del sud consideren que han de ser debatudes a fons quatre qüestions en relació amb la guerra d’Ucraïna i la postguerra:

1) Superació de les debilitats europees en matèria econòmica i energètica.

2) Integració de les capacitats militars de la UE amb les dels estats membres tant a l’est com al sud d’Europa.

3) Repensar el paper de la UE en relació amb el Sud Global.

4) Definir una manera específica europea de relacionar-se amb la Xina.

5) Reconèixer la situació molt difícil, sovint crítica, dels països africans de la ribera mediterrània, que formen part del “veïnatge europeu”.

1) Superar les debilitats econòmiques i energètiques europees

Sense deixar de donar el suport que faci falta a Ucraïna, militar i financer,  per afrontar la invasió russa, cal estar preparats per les noves crisis que puguin venir, vinguin d’on vinguin, i atendre particularment les vulnerabilitats econòmiques i energètiques de la UE actual.

Calen inversions i reformes  en energia i polítiques industrials i fiscals. Cal tenir una UE sostenible energèticament, competitiva econòmicament i asseguradora de  les inversions necessàries per aconseguir-ho, amb una visió global.

2) Integrar les capacitats militars de la UE  i dels seus estats membres tant a l’est com al sud d’Europa

Al costat del focus posat sobre l’est d’Europa, cal reconèixer altres riscs i amenaces que apareixen en els països del sud que també requereixen acció militar.  La UE ha de confrontar les crisis i amenaces que li venen tant de l’est  com del sud de manera integrada. La seguretat dels europeus no pot limitar-se a discussions sobre com aturar una Rússia agressiva. L’OTAN i la UE fa temps que han reconegut que “el veïnatge del sud“ és de la més gran importància tant per a Europa com per a l’Aliança Atlàntica.

3) Replantejar les relacions de la UE amb el Sud Global

La geopolítica actual distingeix entre l’Oest Global o Occident  (Occident Col·lectiu, diu Putin), l’Est Global (la Xina i països de la seva influència) i Sud Global (la resta del món, abans anomenats països en vies de desenvolupament o països no-alineats).

La reacció dels països del Sud Global amb relació a la guerra d’Ucraïna confirma la diferència de percepcions entre Occident i altres actors internacionals. Rússia, la Xina i part del Sud Global estan units per l’escepticisme, oposició ocasional  i ressentiment cap a Occident i els valors occidentals.  El fet que Occident no hagi respectat sempre l’ordre internacional, el multilateralisme i els valors liberals reforça la relativa indiferència del Sud Global sobre  la guerra d’Ucraïna.

Per a molts països del Sud Global, les narratives de Rússia o de la Xina sobre la guerra són les vàlides,  i el suport europeu i nord-americà a Ucraïna està motivat pel desig de mantenir l’hegemonia occidental, més que no pas protegir la democràcia o la integritat del territori ucraïnès. La guerra d’Ucraïna ha propiciat la cohesió de l’Oest Global, però també ha reforçat les narratives de Rússia i de la Xina que parlen d’una línia divisòria entre Occident i “la resta“.

La penetració eficaç de la Xina al Sud Global a través de la seva iniciativa “nova ruta de la seda” (coneguda per les seves sigles angleses OBOR, One Belt, One Road o BRI ,Belt and Road Iniciative) agreuja el problema. La penetració de Rússia també és notable per la violència de les seves milícies mercenàries del Grup Wagner, que ha actuat a sang i foc a Síria, Líbia, i altres països africans.

4) Adoptar un camí propi europeu sobre relacions amb la Xina en el marc de la rivalitat global creixent entre la Xina i els Estats Units

Actualment la rivalitat entre els Estats Units i la Xina determina la geopolítica mundial i la UE està dividida al respecte. Alguns estats membres proposen adoptar una línia de duresa amb la Xina, i altres  la necessiten com un soci comercial estable.

Aquests darrers proposen seguir un camí diferenciat europeu de relació amb la Xina, no sempre coincident amb el dels Estats Units, que persegueix una  confrontació decidida. Els països del Sud Global  veuen en la Xina un gran  soci comercial i en matèria de cooperació, amb cautela. La Xina ha organitzat a Europa el grup  16+1 (setze països europeus membres  i la Xina) de cara a col·laborar en el marc de “la nova ruta de la seda“.  Portugal i Grècia en són membres. El port grec del Pireo  ja és un port sotmès a una  gran influència xinesa.

Espanya i Itàlia han mostrat un interès especial pel grup 16+1.

Els països del sud d’Europa suggereixen estrènyer les relacions entre la UE i els Estats Units, però defensant “l’autonomia estratègica“ de la UE. Aquesta hauria de cobrir  els sectors de la tecnologia, energia neta, paper internacional de l’euro i béns públics com la sanitat.

5) La difícil situació dels països africans de la  ribera mediterrània suposen un gran desafiament pendent  per a la UE

El mes de novembre de 1995 la UE va posar en marxa l’anomenat “Procés de Barcelona“ a fi de crear un espai d’estabilitat, prosperitat i desenvolupament amb el seu veïnatge mediterrani de la ribera sud.  Vint-i-vuit anys després, els resultats són decebedors. No hi ha una integració econòmica interregional, tampoc hi ha una resolució dels problemes polítics, econòmics o mediambientals.

Existeixen més règims dictatorials, després d’una efímera “Primavera Àrab“ va arribar “una tardor autoritària“,  així com  brutals guerres civils i grans desplaçaments de la població. S’han intensificat vells conflictes regionals. El paradigmàtic és el conflicte àrab-israelià. A tot aquest desastre s’hi sumen els efectes  del canvi climàtic.

La UE, i a  Occident en general, estan perdent influència a la regió, mentre que altres potències augmenten la seva, especialment la Xina, però també Rússia. La guerra d’Ucraïna desvia l’atenció deguda cap a aquesta àrea del sud mediterrani. La UE ha de procedir a una profunda revisió de la seva política mediterrània.

El veïnatge africà té una importància enorme per als interessos polítics, econòmics, de seguretat i de migració per a Europa.  Europa encara manté una gran influència: el 60% de les exportacions dels veïns del sud va a la UE. Cal oblidar  biaixos paternalistes i residus d’un passat colonial,  sense abandonar l’esperit del “Procés de Barcelona“, basat en els valors que conformen la UE.

La revisió de la política mediterrània de la UE queda  pendent com a tema urgent per a la nova Comissió Europea (2024-2029) i el nou Parlament Europeu sorgit de les pròximes eleccions europees del mes de juny de 2024.

 Loading ...