Hi ha moments en què el país sembla que funcioni com un rellotge suís… fins que sona l’alarma. Fa quatre dies —literalment— se’ns anunciava, amb aquella solemnitat administrativa que tant agrada, que la delinqüència a Catalunya anava a la baixa. El ministre Félix Bolaños, el conseller Ramon Espadaler i el president Salvador Illa compareixien com qui presenta un balanç gairebé definitiu: el problema dels multireincidents, deien, estava encarrilat. D’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, satisfets, treien pit amb les dades de l’any passat.
Però el país —com la vida— té el mal costum de contradir les rodes de premsa.
En menys de 48 hores, dos morts per apunyalament: un a Barcelona i un altre a l’Hospitalet de Llobregat. No és una anècdota, és una pauta. A això s’hi sumen enfrontaments amb armes blanques —ganivets, matxets— entre grups que mobilitzen entre 20 i 30 joves per banda. Els Mossos d’Esquadra han hagut d’intervenir per evitar batalles campals. I no és la primera vegada: és, això sí, la primera vegada que es fa ben pública amb una normalitat inquietant, que obliga la consellera d’Interior, Núria Parlón, a fer declaracions a tort i a dret.
Apareixen noms que semblaven llunyans i que ara formen part del nostre paisatge: Los Trinitarios, Barrio 18, Los 300. Bandes organitzades de joves, amb disciplina interna, jerarquia i una cultura pròpia importada de l’Amèrica Llatina, especialment de països de Centreamèrica. Però reduir-ho a això seria un error còmode: a aquestes estructures s’hi incorporen també joves nascuts aquí, de segona i tercera generació, i també d’origen africà o magribí. El fenomen, doncs, ja no és extern: és híbrid i arrelat.
A l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, es comptabilitzen una trentena de grups en barris amb una inseguretat creixent. El 28 de març, un jove va morir d’un tret al pavelló de les Planes. El 4 de maig, al barri de la Torrassa, es van sentir ràfegues d’arma de foc a les sis trenta del matí. Sense explicacions clares. Sense responsables identificats. Sense relat oficial coherent.
Quan apareixen armes de foc, el problema ja no és només de convivència: és de control del territori.
Paral·lelament, hi ha un altre vector que alimenta aquest ecosistema: la droga. Catalunya s’ha convertit en un dels principals centres de producció de marihuana d’Europa. No és una exageració retòrica, és un fet operatiu. Plantacions ocultes en naus industrials, pisos ocupats o masies abandonades, amb un consum elèctric desmesurat que ha disparat el frau. Aquest indicador —el frau elèctric— és una de les poques dades indirectes que permeten dimensionar el fenomen.
Però la marihuana és només la porta d’entrada. Darrere hi ha el tràfic de cocaïna i de drogues sintètiques, i la competència entre grups per territoris, producció i mercats. D’aquí els enfrontaments. D’aquí la violència. D’aquí els morts.
I, com sempre, la realitat acaba filtrant-se pels llocs més sensibles: els instituts. Les bandes i el microtràfic busquen nous membres i nous clients a les portes dels centres educatius. Alguns instituts ja no poden garantir l’ordre amb els seus propis recursos i reclamen presència policial. Aquest fet, que hauria estat impensable fa uns anys, avui es formula en veu baixa, però amb insistència.
Mentrestant, el Departament d’Educació ha rebut més de 5.000 denúncies de violència en centres escolars des de l’inici de curs. La xifra és esfereïdora. No només per la magnitud, sinó perquè multiplica la de l’any anterior. Això no és una oscil·lació estadística: és un canvi de fase.
Tot plegat dibuixa un quadre de desintegració del teixit social. Aquella cohesió que havia estat una de les fortaleses històriques de Catalunya —als barris, a les escoles, a les entitats— es troba en un estat de deteriorament avançat. I davant d’això, les administracions semblen més inclinades a gestionar el relat que no pas la realitat.
Hi ha, evidentment, factors estructurals. Un d’ells és la immigració massiva i desordenada, que s’ha produït sense una política d’integració proporcional ni exigent. Dir-ho no és cap concessió al discurs xenòfob; al contrari, és l’única manera d’evitar-lo. Perquè quan els governs amaguen els problemes, aquests no desapareixen: es transformen en ressentiment social.
El govern espanyol de Pedro Sánchez, en aquest sentit, ha optat sovint per una política de catifa: tot allò que incomoda es posa a sota. Fins que un dia ensopegues amb el volum acumulat i caus. I la caiguda, aleshores, fa mal. És el que ens succeeix.
El risc no és teòric. Països com Suècia o els Països Baixos —presentats durant dècades com a models— pateixen avui una crisi molt greu de país causada per la penetració profunda de màfies vinculades a la droga i de bandes juvenils que han evolucionat cap a formes de criminalitat organitzada. El procés és conegut: identitat de banda en l’adolescència, professionalització del delicte en l’edat adulta.
Catalunya no és immune a aquest patró.
I aquí és on apareix la qüestió decisiva: què es fa? Perquè la resposta no pot ser només policial. La policia és necessària, però arriba tard si la societat ja ha fallat abans. Cal una reacció cívica profunda, que impliqui famílies, escola, associacionisme i institucions. Una reacció que recuperi l’exigència, la responsabilitat i el sentit de límit.
Però per reaccionar, primer cal reconèixer la realitat. I aquí és on fallem. La Generalitat no informa amb claredat sobre la magnitud del problema. Les dades es fragmenten, els relats s’endolceixen i les crisis només es reconeixen quan esclaten en forma de violència.
El país, mentrestant, observa. I comença a intuir que allò que se li havia presentat com un problema “gairebé superat” és, en realitat, un problema en plena expansió, de tal manera que la qüestió és si ja anem tard.
Catalunya no té un problema percebut d’inseguretat. Té un problema real. #seguretatcatalunya Share on X
