Durant els darrers mesos, les portades de la premsa occidental s’han vist atapeïdes d’elogis i fotografies de Greta Thunberg, una adolescent de 16 anys provinent de Suècia convertida en el darrer icona mundial de lla lluita contra l’escalfament global.
Ningú s’ha parat però a pensar què fa una noia que no ha acabat ni els estudis secundaris a platons de televisió i instàncies governamentals del més alt nivell?
La imatge és sens dubte ideal: la noieta innocent dels crims mediambientals que cometen els adults que reclama justícia per a ella i la seva jove generació. Tant fantàstica és que Thunberg ja ha recollit varis premis internacionals i ha estat proposada pel parlament noruec al Nobel de la pau (!).
La qüestió és: quin contingut hi ha al darrera? Malauradament, ben poc, almenys de seriós. Greta Thunberg no és més que un exemple de la trista forma de fer política d’avui dia, basada en la imatge. Una estratègia pròpia de la cultura d’allò immediat que promouen Instagram o Twitter, i que ignora els problemes de fons.
D’exemples n’hi ha per tot arreu i són molt variats, anant des de la simplicitat de la fotografia del nen siri mort a una platja grega al 2015 fins a la complexa campanya de màrqueting governamental que portà Emmanuel Macron a la presidència francesa.
El problema de la comunicació política moderna és que està buida de contingut. La comunicació ha esdevingut no un mitjà sinó el fi. Les imatges, poderoses per induir a canvis de comportament immediats, s’obliden fàcilment i no reflecteixen la realitat, que no és plana sinó que té múltiples vessants.
Per si fos poc, a banda de la dubtosa legitimitat de Greta Thunberg per donar lliçons al món sencer, la seva solució contra el canvi climàtic és, com no podia ser d’altra manera, grollerament simplista: haver reduït entre quatre al 2050 el nostre consum energètic (com a mínim).
La realitat és que avui en dia, i malgrat els encoratjadors avenços en la transició energètica que McKinsey&Company ha presentat i que Converses a Catalunya ha resumit, la proposta de la jove sueca és senzillament fantasiosa.
L’èxit de convocatòria de Thunberg (o més aviat, dels mitjans de comunicació i associacions que li han fet tanta publicitat gratuïta) és simptomàtic d’una greu crisi de la política que travessa Europa i Occident en general. En comptes d’enfocar els problemes de forma racional i analitzant a sang freda el nostre entorn, ens movem cada cop més per les emocions, ja siguin la histèria climàtica, la llàstima momentània o l’eufòria col·lectiva.
Sense voler criticar la persona de Greta Thunberg, que sens dubte cert mèrit té per haver protestat durant setmanes seguides davant el parlament suec, el que ella simbolitza realment no és la urgència climàtica, sinó el infantilisme climàtic.
L’autèntica lluita contra el canvi climàtic es lliura als laboratoris, departaments de recerca i desenvolupament, think tanks de polítiques públiques i passadissos de les seus governamentals. Sense fer tant soroll i portant molts més fruits. És clar que la societat civil ha ha jugar un paper, però no està gens clar com Thunberg hi contribueix de forma substancial.
