Per raons purament ideològiques, la qüestió de la immigració a Catalunya, també a Espanya, és abordada des de l’àmbit tècnic quasi exclusivament en termes positius. S’assenyala la seva necessitat -per insuficients naixements- per l’aportació a la Seguretat Social -que com és lògic tindrà un retorn futur- i per la seva aportació a l’augment del PIB, conseqüència de l’efecte població.
Però no se’n diu res, o es fa molt de passada, del seu impacte sobre la productivitat, que és un factor decisiu per dues raons. Una de general: créixer en població i no fer-ho en termes equivalents en productivitat, és un empobriment. I segona, i específica del nostre país: hi ha un problema crònic amb la productivitat, que el tipus d’immigració que arriba tendeix a empitjorar. Això sense considerar, en el cas de Catalunya, la creixent dificultat per l’ús social del català a les grans ciutats de Catalunya, començant per la pròpia Barcelona.
Segons l’INE, a 1 de gener de 2021, el percentatge d’estrangers sobre el total de la població resident a Barcelona era del 21,6%, del 16,9% a Madrid, del 15,5% a Catalunya i de l’11,4% a Espanya. Però si ens referim a la població empadronada a Barcelona a 31 de desembre de 2020 i nascuda a l’estranger, la magnitud és 26,3%, i l’estimació pel 2023 voreja el 30%. Les dades són diferents perquè els conceptes que mesuren no són els mateixos.
Els immigrants extracomunitaris que van arribar fa temps, amb els primers grans fluxos del segle, s’han nacionalitzat espanyols o tenen doble nacionalitat. Per tant, no apareixen al Padró com a població immigrada. Només la referència al lloc de naixement ens dona una idea més exacta de la realitat. París presenta un percentatge del 15% i Berlín, una de les grans ciutats d’Europa amb més immigració, assoleix un 24,2%. Barcelona, en conseqüència, i pel que fa a les grans ciutats d’Europa, encapçala la classificació per població immigrant, però no hi ha cap política municipal ni catalana que abordi aquesta realitat creixent.
Girona assoleix el 20,7%, i també se situa en 1 de cada 5 Lleida, mentre que Tarragona és l’única capital catalana que no arriba a aquella magnitud (18,5%) de ser nascut a l’estranger com a mínim 1 de cada 5 habitants. L’Hospitalet, la segona població de Catalunya, assoleix una xifra semblant, 21,9%.
Les dades primàries es troben aquí, aquí i aquí.
A efectes del que més endavant em referiré sobre la relació entre població i generació de renda de la població resident, s’hauria de considerar la magnitud dels fills nascuts de pares ambdós immigrants, el que encara fa augmentar més les xifres anteriors.
Però, per què aquesta consideració?
Perquè el factor decisiu en els ingressos de les famílies treballadores sense béns acumulats és la productivitat, i aquesta depèn, sobretot, de dos factors: el capital humà, en primer terme, i el capital social, que ajuda a optimitzar-lo. Ambdós determinen, a més, el sector en el qual serà més fàcil trobar feina. El capital social ajuda a explicar com creix la desigualtat dels grups de població de majors ingressos amb relació a la resta. És així perquè els seus fills, a més del factor herència i els estudis assolits, acostumen a posseir un capital social superior pel nivell de relacions familiars. Doncs bé, la població immigrant té majoritàriament un capital humà menor que la població autòctona de la seva mitjana d’edat, amb l’agreujant que el seu capital social, pel fet d’haver abandonat el seu país, és molt reduït, i això comporta dificultats laborals per treballar en tasques qualificades, fins i tot posseint en origen el capital humà adequat.
Els fills de matrimonis d’immigrants de primera generació posseiran unes condicions millors que els seus pares en termes d’aquells dos tipus de capital, però la resultant encara serà inferior a la de la població autòctona de la mateixa edat. Això és així per les condicions de partida; és a dir, per la desigualtat d’oportunitats, però també perquè el sistema educatiu i de serveis socials del qual disposa Espanya, i Catalunya per a res és una excepció, a penes permet millorar la situació. L’escola pública, com indiquen totes les dades fins a l’avorriment, és molt deficient i no existeixen mitjans per corregir les desigualtats familiars en la formació del capital humà, ni tampoc es disposa dels ajuts econòmics a les famílies de baixos ingressos que permetin pal·liar les condicions d’inferioritat.
Tot això té lectures diverses, però a efectes de la que ens interessa per a aquest diagnòstic, resulta que entre la població nascuda a l’estranger i els seus fills nascuts aquí en parelles d’aquelles característiques, de l’ordre del 30% de la població de Barcelona respon a condicions, en termes de capital humà i de capital social, menors que els de la població autòctona d’edats equivalents, i aquest fet constitueix una limitació important per al present i el futur econòmic de la ciutat.
L’arrel del problema rau en la debilitat de la població nascuda a Barcelona, Catalunya o al conjunt d’Espanya. Es constata en la població de 0 a 14 anys, que està fora de l’àmbit laboral i consegüentment té una presència molt inferior de població immigrada. Barcelona només té un 12,04% de població d’aquesta edat, per 12,89 de Madrid i 14,12 d’Espanya. El 1986 el 17,9% de la població tenia 15 o menys anys i la de 65 i més anys significava el 14,8%. El 2022 els més joves només representen, com hem vist, poc més del 12% i els més grans avancen cap a doblar la xifra amb un 21,3%. La ràtio entre uns i altres ha passat d’1,21 a un altre de 0,65. És l’expressió numèrica d’un desastre.
La perspectiva és encara pitjor si considerem els fills per dona que ens anticipa el futur. Pel que fa a l‘índex sintètic de fecunditat, el nombre mitjà de fills per dona en edat fèrtil és d’1,09, a Catalunya és d‘1,21 fills per dona, i a Espanya d’1,19. A inici de segle, el 2004, estava en l’1,17. Aquella xifra significa que aquest índex aplicat només a les dones autòctones deu ser d’1 o fins i tot per sota. Per tant, la tendència a Barcelona és accelerar el declivi demogràfic i el procés de substitució de població per immigració: la població accelerà el seu envelliment per la jubilació de les cohorts del “baby boom” i per una taxa de fecunditat ínfima.
A Catalunya les taxes màximes de fecunditat se situen en 1,5, cas de Manresa, i 1,4 a Lleida i Reus, a causa de fills de la població immigrada. La conclusió és evident: a Barcelona gairebé no neixen nens. De fet, en el 77,5% dels domicilis no hi viu cap menor.
El total de naixements el 2021 a Barcelona va ser d’11.510, és el més baix registrat a la ciutat des del 1939, en plena Guerra Civil Espanyola. Una dada no menor és que gairebé la meitat d’aquests nens van néixer fora del matrimoni, cosa que tendeix a accentuar les deficiències en la formació del capital humà i el capital social.
Barcelona després de Colau. Més potencial que futur (IV). La variació de la renda en funció de l’edat de les llars
Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.