Per entendre la magnitud del desencaix entre la política i la realitat cal començar per una xifra: 214.000 habitatges. És el nombre que Salvador Illa ha promès aixecar a Catalunya abans del 2030. D’aquests, gairebé la meitat —uns 100.000 pisos— serien de protecció oficial destinats a lloguer assequible.
La promesa, feta solemnement al Parlament, sona a missió de país: mobilitzar sòl, activar el sector i rescatar la generació perduda del lloguer. És també un relat d’esperança, una visió de govern que vol reconciliar política i vida quotidiana.
Però rere el discurs hi ha una altra xifra, freda, obstinada: 13.210 habitatges. Són els que Catalunya va acabar el 2024.
I aquesta és la mitjana real: entre 13.000 i 15.000 pisos anuals la darrera dècada.
Si l’aritmètica té alguna autoritat moral, les grues d’Illa haurien de triplicar la seva velocitat i mantenir-la durant sis anys consecutius.
No hi ha sòl, ni finançament, ni mà d’obra suficient. Ni tan sols un pla territorial capaç de coordinar aquesta gesta.
Això no és un full de ruta. És una volada de coloms.
La política del formigó
El programa d’Illa s’articula en cinc fases —planejament, disseny, execució, seguiment i lliurament— amb l’horitzó del 2030 com a meta simbòlica. El llenguatge és tècnic; la intenció, grandiloqüent.
Però l’economia del sòl no obeeix als discursos. El país construeix el que pot, no el que vol.
L’última dècada ha deixat una constant: un dèficit anual de més de 10.000 habitatges, i només 1.200 de protecció oficial per any.
Catalunya ha construït en deu anys menys habitatge protegit del que el pla Illa promet en dos.
El contrast és tan abismal que frega la ficció: com si una comunitat amb les mans plenes de sorra volgués aixecar una catedral.
Una aritmètica impossible
Per arribar a la xifra promesa, el país hauria de completar més de 30.000 habitatges anuals fins al 2030. Això equival a reviure el ritme frenètic del 2007, però sense la injecció de crèdit barat ni la bombolla immobiliària que aleshores ho sostenia.
Sense una mobilització extraordinària de sòl públic, una reforma estructural del planejament i una inversió pública massiva, el pla Illa és només una equació sense solució.
El problema no és només de xifres, sinó d’arquitectura mental. S’improvisa sobre el litoral, s’aixequen promocions allà on hi ha sòl disponible, no allà on el país les necessita. El resultat és una expansió desordenada, centrífuga, sense visió territorial.
El país que no es pensa
El drama de l’habitatge és també el drama de la planificació. Si el repte fos assumit amb ambició integral —no com a projecte de construcció, sinó com a projecte de país— podria donar lloc a una reordenació històrica del territori: descongestionar Barcelona i el litoral, repoblar l’interior, crear noves àrees urbanes sostenibles connectades amb infraestructures, serveis i economia.
Això seria pensar com Prat de la Riba, com Pujol: tenir Catalunya sencera al cap. Però aquesta dimensió avui no existeix. El govern parla d’habitatge, però no parla de país.
Sense una mirada que integri la demografia, la mobilitat i el sòl, la política de l’habitatge és només una política de gestos.
De la volada de coloms al vol gallinaci
El contrast és cruel i eloqüent. La volada de coloms de la promesa —214.000 habitatges, una nova Catalunya de classe mitjana reconstruïda— acaba convertint-se, sobre el terreny, en un vol gallinaci: curt, precipitat, sense horitzó.
Catalunya no pateix només una emergència d’habitatge; pateix una emergència de projecte nacional. Un país que va saber imaginar la seva pròpia modernitat —de la Mancomunitat al 92— avui és incapaç d’imaginar on i com vol viure.
Illa ha posat la xifra. Però no ha posat el mapa. I sense mapa, ni coloms ni gallines: només terra, ciment i una promesa que s’enfonsa abans de tocar sostre.
Salvador Illa promet 214.000 habitatges abans del 2030. Catalunya en construeix 13.000 l’any. La diferència entre el somni i el ciment #Habitatge #Catalunya #SalvadorIlla Share on X
Loading ...
