La llei Celaá ha tingut la virtut de provocar una mobilització mai vista de tota l’escola concertada, i Catalunya no n’és una excepció. Aquest diumenge han convocat manifestacions específiques a Barcelona, Girona, Lleida, Igualada i Tarragona.
Aquestes mobilitzacions està previst que siguin en cotxe per garantir la seguretat sanitària. A tal fi s’han establert itineraris que garanteixen poder desenvolupar-les sense entrebancs. Aquesta resposta que s’havia iniciat ja a la resta d’Espanya i que tindrà continuïtat, va acompanyada d’una intensa recollida de signatures que ja superen els 2 milions de signants per avalar l’apel·lació a Europa pel que consideren que és una discriminació de la llibertat d’ensenyament i dels drets dels pares.
La resposta dels centres concertats era absolutament previsible, tant el de l’escola cristiana com els dels altres models escolars. La raó rau en que la llei, tal i com està establerta, acabarà asfixiant econòmicament la concertada que sempre ha patit d’un punt molt feble, donat que el concert només cobreix entre el 60 i el 70% del cost real de la plaça. Per tant, ja en l’origen hi havia la previsió que per cobrir la resta cada centre s’havia d’espavilar. Però aquest model, que podia tenir lògica quan els mateixos socialistes l’impulsaven, es converteix en una trampa perillosa davant un govern advers, perquè aleshores acomet la demagògia de dir que com estan finançades amb diners públics, no poden cobrar cap mena de quota, oblidant que és públic i notori que els diners públics són clamorosament inferiors als necessaris per mantenir la plaça, tenint com a referència el cost a l’escola pública que, a més, tothom reconeix que no està ben finançada.
Aquest és un dels mecanismes en els quals opera la llei Celaá, impedir les quotes. L’altre és el de la inclusió. Com els centres es veuen obligats a rebre alguns diners de la família per poder cobrir el pressupost, aquest fet limita la incorporació de persones amb baixos ingressos, i malgrat que algunes escoles concertades atorguen un petit nombre de beques, que paguen entre la resta de pares, són insuficients per garantir una bona inclusió social. La llei Celaá opera també en aquest factor i aleshores l’articulació entre prohibir quotes i obligar a admetre alumnes que en cap cas poden pagar-la, garanteix el desequilibri financer de l’escola.
Però el cop més important no és aquest, tot i ser demolidor. Es tracta de fer desaparèixer el principi de la demanda social, que atorgava als pares el dret a escollir escola pública o concertada. És un derivat del principi constitucional del dret a l’educació moral i religiosa dels fills, que ara es veurà liquidat perquè no seran els pares qui escolliran l’escola per als seus fills, sinó que serà l’administració, i ho farà d’acord amb el criteri que no es passarà a matricular-se a les escoles concertades fins que no s’hagin omplert, vulguis que no, totes les places de les escoles públiques de l’àrea en qüestió. Això farà que moltes escoles concertades, per designi de la mateixa administració, no puguin cobrir el nombre suficient de places escolars. El que comporta també una mort anunciada.
Ara es pot entendre millor perquè els pares i l’escola concertada es mobilitzen tan enèrgicament contra una llei que destrueix el model educatiu de la democràcia espanyola.
