El futbol femení és un cas insòlit de conflictivitat entre totes les pràctiques esportives. No hi ha cap altre esport que practiquin les dones que presenti el nivell de guerres internes de les futbolistes. Una sola dada ho constata: en les 5 últimes temporades, s’han produït 3 vagues.
El problema comença perquè una bona part de les seves reivindicacions són senzillament impossibles. Sembla com si la consideració en què es tenen a si mateixes fos tan gran que els hi ha fet perdre la dimensió de la realitat, fet que ara s’accentua després d’haver guanyat el mundial.
És clar que en aquest biaix que pateixen hi col·laboren també els polítics. Per exemple, la vicepresidenta Yolanda Díaz reivindica per a les futbolistes el mateix salari que tenen els homes. Si això fos així i si fos el salari mínim de 180.000 euros l’any, significaria que cada plantilla hauria de cobrar 3,6 milions, fet que deixa a pràcticament quasi la totalitat dels equips de futbol femení fora de joc perquè ni de lluny arriben a aquests ingressos. Perquè el futbol femení és molt deficitari. Per exemple, la plataforma DAZN paga 7 milions l’any per 5 anys. Un altre patrocini Finetwork anava a posar 8 milions, però va ser adquirit per un fons i ja no els va pagar. La Lliga va cobrir aquest forat.
D’altra banda, els ingressos per partit de la gent que va al camp són simbòlics. La comparació és clara. Com a molt els ingressos (publicitat, Lliga, taquilla, Consell Superior de l’Esport) del futbol femení arriben als 20 milions anuals. Només els drets de televisió del futbol masculí signifiquen 1.970 milions i els ingressos totals són de 4.300 milions. La desproporció és extraordinària. Cal dir, però, que la reivindicació de la vicepresidenta Yolanda Díaz no és la que feien les futbolistes, que demanaven 30.000 euros, van acabar ajustant-ho per sota dels 23.000 si s’obtenien determinats objectius.
Però és que a més, el futbol femení rep una discriminació positiva per part de la Federació espanyola de futbol que constitueix un greuge comparatiu amb les altres federacions.
Per exemple, el Consell Superior d’Esports va destinar una partida de 16 milions per a instal·lacions i 16 milions més per al funcionament de l’organització del futbol professional femení per a 3 anys. L’atletisme, homes i dones junts, rep 5 milions. Hi ha 92.466 llicències d’atletisme per 87.827 llicències de dones futbolistes. I l’atletisme és un esport privilegiat pels seus èxits internacionals. Si ho comparem amb altres pràctiques esportives, algunes tan importants com el rugbi, del qual ara es juga el campionat del món a França i constitueix l’esdeveniment més vist després dels JJOO i el Mundial de futbol, la desproporció encara seria més gran.
Ara el conflicte s’ha traslladat al problema de la selecció. Les futbolistes ja van anunciar el 15 de setembre, 39 d’elles, que no pensaven tornar a la selecció si no s’introduïen una sèrie de canvis.
Concretament, eren 4:
- La reestructuració de l’organigrama del futbol femení perquè sigui igual que el masculí sense tenir en compte que el masculí té 1.100.000 llicències contra les menys de 90.000 del femení.
- La dimissió del president de la Federació, que ja s’ha produït.
- I després mesures que afecten el conjunt de la Federació i no només al futbol femení
- La reestructuració del gabinet de la presidència i la secretaria general, de l’àrea de comunicació i màrqueting i de la direcció d’integritat.
No s’ha vist mai que un grup de practicants d’un esport vulguin imposar els seus criteris organitzatius i de funcionament a la federació a la qual pertanyen.
És un fet insòlit i situa un precedent. I s’acaba de dur a terme. Aquesta amenaça de no acudir a la convocatòria està a punt de traspassar la línia vermella perquè sense atendre totes aquestes consideracions la seleccionadora espanyola, que substitueix al defenestrat seleccionador campió del món, Vilda, ha convocat a 23 futbolistes per avui. Si no hi acudeixen seran subjectes de sancions econòmiques importants, de 3.000 a 30.000 euros, i fins i tot de la retirada de la llicència esportiva per un període que pot arribar a fins a 5 anys, que afectaria els seus clubs d’origen.
La resposta de les jugadores es va produir ahir a la tarda reiterant la seva negativa a acudir a la convocatòria i anunciant que aquesta no complia dins el termini i en la forma escaient el que estableix l’art 3.2 de l’annex 1 del reglament sobre l’Estatut i Transferència de jugadors de la FIFA. I, per tant, consideren que la Federació no les pot obligar a presentar-se.
Queda així obert un nou contenciós que manté en l’aire la formació de l’equip i els entrenaments previs amb un fet agreujant. El dia 22 hi ha un partit, Suècia-Espanya, i el 26 un altre, Espanya-Suècia, que entren ja en la dinàmica que ha de servir per veure si es classifiquen per acudir als JJOO o no.
Aquest fet encara agreuja més la situació del futbol femení. Per acabar-ho d’adobar, Jennifer Hermoso no ha estat convocada i l’entrenadora ha manifestat que ho feia per protegir-la. Hermoso ha contestat amb un altre comunicat dient que fins ara no ha trobat protecció a la Federació i es pregunta: protegir-me de què o de qui? I manifesta que és contradictori afirmar que l’ambient seria segur per a les seves companyes, però a ella no la convoquen per protegir-la.
L’interrogant de tot plegat és per què tot aquest tipus de conflicte col·lectiu està concentrat només en els vestidors del futbol femení?
Loading ...
