El recentment reelegit president francès Emmanuel Macron va anunciar divendres 20 de maig la composició definitiva del govern amb que compta llançar el seu segon mandat.
La impressió general que l’anunci deixa és que, al més pur estil macronià, el president ha tornat a intentar quadrar un cercle per intentar satisfer tothom.
Ara bé, si fins ara Macron s’havia recolzat sobretot en trànsfugues de la dreta tradicional (Els Republicans) per poder governar, aquest cop fa bufar el vent en sentit oposat.
En efecte, per contrarestar l’ombra que projecta l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon sobre el paisatge polític francès (molt més influent que no pas Marine Le Pen, a pesar d’haver estat ella qui s’enfrontés a Macron en la segona volta), el president ha donat més pes als perfils d’esquerres.
El primer és la nova primera ministra francesa, Élisabeth Borne. Tot i tenir un perfil que es considera tecnocràtic, no deixa de ser la primera persona propera al partit socialista que ocupa aquest càrrec amb Macron de president. En efecte, els seus dos predecessors provenien dels Republicans.
El segon i encara més sorprenent és el de Pap Ndiaye al capdavant del ministeri de l’educació nacional. Es tracta d’un acadèmic de pare senegalès i mare francesa conegut per les seves tesis properes al moviment descolonitzador i als discursos racials del progressisme woke nord-americà.
El contrast amb el seu predecessor, Jean-Michel Blanquer, no podia ser més fort. Blanquer, també acadèmic, representava una manera d’entendre l’ensenyament radicalment oposada i basada en els valors universalistes de la República Francesa.
El nomenament de Pap Ndiaye, que ha denunciat repetidament el “racisme estructural” francès (a pesar de que la seva pròpia carrera desmenteixi la tesi!), ha aixecat nombroses crítiques des de la dreta, i ha rebut en canvi signes d’aprovació des de l’extrema esquerra.
El sistema educatiu públic francès, ja molt penetrat per moviments d’extrema esquerra contra els que Blanquer ha menat un dur combat, està al bord de la fallida. De fet, aquest any s’ha batut el rècord històric de menys candidats que s’han presentat per ésser professors en els establiments públics.
Costa d’entendre que Macron faci un gir de 180 graus en matèria educativa, si no fos perquè el nomenament de Ndiaye és sobretot un gest que cerca acontentar els seguidors woke de Mélenchon.
Pel que fa als seus recolzaments provinents del centre i centre-dreta, Macron ha premiat la fidelitat del ministre d’economia Bruno Le Maire, projectant-lo com a numero dos del govern. Le Maire és un liberal reconvertit en el principal defensor de la política de despesa i de increment del dèficit públic imposada per Macron des de la crisi de les armilles grogues, i que la pandèmia ha disparat.
D’altres fidels, com el ministre del interior Gérald Darmanin i el ministre de justícia Éric Dupond-Moretti han vist els seus càrrecs revalidats (aquest últim, a pesar de tenir un procés judicial obert contra ell, per molt inversemblant que pugui semblar).
Al primer se’l considera un ferm defensor dels cossos de seguretat; el segon és conegut per posar-los en qüestió. Tota una mostra de la manca de rumb que ha caracteritzat el primer mandat de Macron.
En definitiva, en el nou govern d’Emmanuel Macron conviuran ex-socialistes, gent propera a la dreta liberal que Nicolas Sarkozy encarnava i fins i tot progressistes woke. Es tracta, de fet, de tothom que es pugui considerar políticament correcte, acceptable de cara la galeria i provinent d’una sensibilitat diferent de la mateixa ideologia progressista que avui domina a Europa.
Ara bé, és un govern que difícilment aconseguirà sortir a França de l’estat de declivi en que es troba immersa des de fa almenys dues dècades.
Els únics que queden exclosos del popurri amb que Macron pretén governar França són els perfils conservadors Click To TweetEls únics que queden exclosos d’aquest popurri amb que Macron pretén governar França són els perfils conservadors, ja provinguin dels Republicans (com hauria pogut ésser François-Xavier Bellamy) o d’opcions més radicals com els entorns de Marine Le Pen i sobretot Eric Zemmour.
La composició eclèctica del nou govern francès, i que no obstant margina les tendències conservadores, contrasta amb una ciutadania que en les enquestes es mostra cada cop més sensible als valors conservadors, especialment pel que fa a la defensa de la cultura i civilització franceses, a la seguretat o la justícia.
Loading ...
