Visions de futur sobre la Unió Europea (II). El declivi de França

Nicolas Baverez és un assagista de reconegut prestigi. És un dels principals representants d’una corrent de pensament polític francès coneguda  com a décliniste (decadentista). Fa temps que denuncia un declivi relatiu de França en relació amb la resta del món, degut sobretot  a un intervencionisme estatal excessiu i a una fiscalitat exagerada, que xafen les energies de la societat civil francesa. És un gran admirador de Raymond Aron i Alexis de Tocqueville i, com ells, un liberal convençut. Ha declarat que “l’antiliberalisme és un dels grans mals de França“. L’any 2003 va publicar un llibre que ha tingut un gran impacte,  titulat La France qui tombe; un constat clinique  du déclin français  (La  França que s’esfondra, una constatació clínica de la decadència francesa).

Baverez defensa que França necessita  reformes estructurals profundes en tots els camps i particularment en l’econòmic, polític, social i històric. L’anterior president francès, Nicolas Sarkozy,  pretenia introduir reformes importants  i coincidia en bona part amb les tesis de Baverez, per això el va fitxar pel seu govern. Baverez, però, va sortir decebut del govern Sarkozy  perquè  el president només  havia sigut capaç de tirar endavant una mínima part de les reformes que pretenia.

Baverez és un excel·lent analista geopolític.  Escriu sovint sobre l’escenari internacional, especialment en relació amb  Europa i França. A escala global, considera que ens trobem en ple procés de desoccidentalització, impulsat especialment per l’administració Trump i el Brexit. Veu l’emergència de la Xina com imparable. Constata que el poder econòmic, polític i militar es  desplaça d’oest a est, cap a l’Àsia del Pacífic i l’Índic. Hom pot interrogar-se sobre la possibilitat d’un nou cicle de mundialització dirigit pels països emergents, especialment la Xina, amb la finalitat d’acabar de desestabilitzar i d’encerclar les democràcies occidentals. Considera que molts senyals ho anuncien, com el control progressiu de les institucions multilaterals per part de Pequín, al mateix temps que Trump se’n retira. L’aïllacionisme de Trump és un contrasentit històric, que només té l’efecte de deixar el camp lliure a l’expansió de la Xina dins de les institucions multilaterals, en el terreny dels països emergents i de molts països desenvolupats. El món, sempre segons Baverez, avança cap a una regionalització de la mundialització. A més de la Xina, que té pretensions regionals i globals, emergeixen nous imperis que dominaran les seves regions respectives, com és per exemple  el cas de Brasil a l’Amèrica Llatina.

De l’anàlisi  anterior Baverez en dedueix que Europa és més necessària que mai com a actor global. “És urgent que Europa es repensi com una potència i es mostri disposada a defensar els seus valors“. Afirma que a Europa li ha arribat l’hora de la veritat i que la dècada dels anys 2020 serà decisiva pel seu futur.  “La UE va fracassar en la seva resposta a la Gran Recessió del 2008 i a la crisi de l’euro (2010). També ha fracassat en la seva rèplica al terrorisme islàmic i a les democratures russa i turca, a la resposta a les allaus migratòries i amb la prevenció del Brexit. La pandèmia del coronavirus serà decisiva. Pensa que la UE o bé es desintegra o bé es refunda al voltant de la sobirania i la seguretat. Europa no ha sigut més necessària que ara“. Europa en sí mateixa és una regió que la UE ha d’acabar d’organitzar  i, a més,  ha de ser un actor global perquè defensa valors universals, com  la democràcia i el   multilateralisme.

La gran dificultat perquè Europa aconsegueixi aquests objectius és que “no té projecte, ni estratègia, car no té un líder per encarnar-les“. Alemanya disposa dels mitjans per exercir el lideratge, però per raons històriques evidents no ho pot fer sola. França és el partenaire clau d’Alemanya, però és “un país decadent“ que encara no ha entès la necessitat d’arribar a una Europa federal.

Baverez és molt dur quan analitza la situació del seu país de nissaga.  Pensa que “està fora de joc“. Explica que França ha vist passar el seu deute públic del 56 per cent a més del 100 per cent del PIB entre 1995 i 2020, evitant modernitzar-se. El dèficit i el deute públic s’enfilen pels voltants del 12 per cent i del 120 per cent del PIB, respectivament. El país ha estat profundament desestabilitzat pel terrorisme islàmic, del que  és un objectiu prioritari, per vagues endèmiques i pel moviment dels gilets jaunes (armilles grogues), que ha posat de relleu la desintegració de la societat i del territori. França ha perdut la credibilitat dels seus socis europeus i ja és un país del sud, relegat a una segona divisió, molt lluny per darrere d’Alemanya. L’esperança de reformes es va diluir amb Nicolas Sarkozy i s’està diluint amb Emmanuel Macron.  Un dirigent que no és capaç de reformar la seva pròpia casa, no és creïble per ocupar una posició de lideratge fora de les seves fronteres. França, per ignorància, no entén què és la globalització ni el liberalisme.  França confon desregulació amb liberalisme. La llibertat no és quelcom adquirit o donat, sinó que passa per l’educació i la responsabilitat dels ciutadans. Les forces polítiques franceses comparteixen un antiliberalisme visceral, una de les raons de la inestabilitat democràtica del país.  A Alemanya, el 74 per cent de la població confia en els seus governants. A França el percentatge és molt més baix.  Els mals  francesos són molts, alguns dels més importants són l’estatisme, la hipercentralització, el jacobinisme, la fascinació pels esquemes abstractes,  la ignorància de les realitats, el poder absolut de l’administració,  el menyspreu de l’empresa i la ciència i   la desconfiança envers els ciutadans, així com  la seva infantilització.

Per altra banda, sempre segons Baverez, la Comissió Europea, després del mandat de Jacques Delors (1985-1995) ha perdut pes i legitimitat i tampoc  no és capaç de liderar els estats membres de la UE.

Baverez creu que el món és progressivament multipolar, que el perfeccionament de la UE cap a una federació és l’única garantia d’independència per a Europa en el segle XXI i que una profunda  reforma  de l’estat francès és necessària  perquè França pugui jugar un paper destacat dins d’una UE reformada en sentit federal.  

Visions de futur sobre la Unió Europea (I)

França és el partenaire clau d’Alemanya, però és “un país decadent“ que encara no ha entès la necessitat d’arribar a una Europa federal. Click To Tweet

Creieu necessari portar la mascareta pel carrer els pròxims mesos?

Loading ... Loading ...

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.