Una ràpida mirada a la situació que viu França aquests dies fa pensar que el país es troba al marge d’una revolució. Només dijous 24 de març, més de 400 policies foren ferits durant els aldarulls que es produïren a moltes ciutats franceses.
No obstant, la realitat és que, deixant de banda la gran visibilitat que han aconseguit els grups violents, ben pocs francesos s’han sumat al moviment de protesta. La vaga està passant pràcticament inapercebuda al sector privat.
Els àmbits més afectats són els serveis públics i d’altres de para-públics en els quals un petit nombre de treballadors que deixin de treballar generen greus disrupcions per al conjunt del país: són els controladors aeris, el personal tècnic de les refineries de petroli, els escombriaires, els supervisors de les centrals productores d’electricitat, els conductors de tren i metro, etc.
En definitiva, es tracta en general de petits grups que es mobilitzen per a la conservació dels seus privilegis corporatius, començant per condicions de jubilació molt avantatjoses, com Converses ja explicà en un article passat.
A pesar de que els sondejos mostren que hi ha una clara majoria de francesos (entre un 65 i un 70%) que s’oposa a la reforma per retardar l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys, també sembla clar que no sortiran massivament al carrer per frenar al president Emmanuel Macron. De fet, només un 21% dels enquestats pensava diumenge 26 de març que Macron acabaria per fer-se enrere.
El veritable risc per a França no són doncs les violències d’una sèrie de grupuscles d’extrema esquerra, anarquistes i aficionats al caos, sinó el que pot succeir un cop Macron acabi el seu segon mandat al 2027.
Efectivament, el sistema constitucional francès, de caire presidencialista, facilita els canvis de govern (primer ministre i consell de ministres) però en canvi protegeix zelosament el president de la república per evitar que el país es quedi sense rumb, com succeïa constantment sota la quarta república a la que Charles de Gaulle va posar fi.
No obstant, la mateixa constitució prohibeix a Macron presentar-se per un tercer mandat. I com tampoc disposa de la força parlamentària per intentar un canvi de la llei suprema, el més probable és que el post-Macron sigui un període particularment turbulent per a França.
El partit polític de l’actual president, instaurat amb el sol objectiu de donar-li suport en el poder, i recentment rebatejat pomposament “Renaixença”, no disposa de full de ruta ideològic ni de cap líder carismàtic capaç de succeir l’actual president.
Segons afirma el politòleg Jean-Daniel Lévy en declaracions a Politico.eu, “el panorama polític no està solament fracturat, sinó que no ofereix cap esperança al president, al govern o als seus suports”. I dictaminar que “no hi ha res que s’assembli a una Doctrina Macron ni cap successor ideològic de Macron”.
Més enllà de Macron i la seva decreixent base, un segon ingredient de la propera gran crisi francesa serà l’auge dels extrems: Jean-Luc Mélenchon per l’esquerra i Marine Le Pen pel flanc dret. Tot i que Mélenchon ha gaudit de gran protagonisme aquestes darreres setmanes per la seva oposició frontal a la reforma de les pensions, els sondejos indiquen que és Le Pen, que ha adoptat una actitud més mesurada, la que està recollint els fruits polítics.
Però el principal ingredient de la crisi no serà ni la manca d’una successió clara a Macron ni els partits extremistes, sinó el fet que la societat francesa està en plena desintegració per les causes que Converses porta temps explicant, i que estan retirant tots els vincles comuns que unien tradicionalment els francesos. Un fenomen comú arreu d’Occident però que a França ha emergit amb particular força per les seves particularitats internes.
Loading ...
