Les dues principals economies de la zona euro han sigut recentment protagonistes de titulars que les situen en el punt de mira de les institucions de Brussel·les.
Primerament, França ha rebut una advertència de la Comissió Europea respecte al seu projecte de pressupostos públics per l’any vinent: el país és un dels quatre del bloc dels 27 que no compleix les regles de deute i dèficit de la UE després de quatre anys de pausa degut a la pandèmia (els altres països advertits són Bèlgica, Croàcia i Finlàndia).
Si el govern francès no corregeix la situació, Brussel·les podria iniciar un mecanisme previst en el Pacte d’Estabilitat i Creixement anomenat Procediment de Dèficit Excessiu, que pot desembocar en sancions financeres en cas d’incompliment reiterat.
El sobreendeutament francès suposa un fracàs clamorós per al president Emmanuel Macron, que tenia l’ambició quan va arribar al poder el 2017 de fer més competitius l’economia i el sector públic.
Tot i que el ministre de finances Bruno Le Maire ha dit i repetit que els pressupostos del 2024 suposaran la fi del “costi el que costi”, França ha simplement signat massa xecs aquests darrers anys com per mantenir la promesa. Una tendència a gastar que el mateix Macron inicià al 2018 després de la crisi de les Armilles Grogues, i que la pandèmia situà en un nivell mai vist abans.
En concret, els pressupostos francesos preveuen ara per ara un dèficit de 4,4%, molt per sobre del 3% que el Pacte d’Estabilitat i Creixement estableix.
Pel que fa a Alemanya, el ministre de finances Christian Lindner, conegut per ser un ferm defensor del rigor pressupostari, anuncià el 22 de novembre que el seu país necessita seguir endeutant-se per sobre del que estableix la constitució federal alemanya per poder acabar l’any. L’alt tribunal havia anunciat la setmana precedent bloquejar una transferència del deute que implicaria infringir la regla que impedeix al govern endeutar-se per sobre del 0,35% del PIB.
Aquesta particular mesura constitucional, que data del 2009, fou suspesa entre el 2020 i el 2022 per a poder fer front a la gestió de la pandèmia de Covid i la crisi energètica, i tornà a entrar en vigor per a l’exercici 2023.
Lindner, qui fa tan sols uns mesos demanava a la UE tornar a la disciplina fiscal, es desdigué de les seves conviccions argumentant que el pressupost suplementari es necessita per a seguir pagant les subvencions al gas i a l’electricitat. Això dona una ideal de l’estat catastròfic en què es troba l’economia germànica després de veure’s privada de les fonts d’energia barata que alimentaven la seva indústria.
Com Converses apuntava recentment, Alemanya es troba immersa en una greu decadència econòmica que la crisi dels preus de l’energia per les sancions a Rússia ha accelerat substancialment, i de la qual és improbable que es recuperi en els propers anys.
En definitiva, les dues principals economies europees donen signes d’una inquietant feblesa. Tot i que això pugui donar una mica d’oxigen als països del sud, acostumats a ser la diana de les crítiques, cal considerar que Alemanya i França podrien apropar-se al terreny en que Itàlia o Espanya es trobaren el 2008, i del qual mai s’han recuperat completament.
Loading ...
