En el programa “El pentàgon” de 8TV, Xavier Trias va formular amb molta claredat un seguit d’acusacions que en alguns casos són realment explosives i noves.
Per una banda, es va referir, com ja ha anat fent en altres entrevistes, a l’existència d’un pacte d’estat per part del PP i el PSOE per evitar que accedís a l’alcaldia. Va criticar a Collboni per la seva poca serietat i als altres partits per amagar fins a l’últim moment l’acord al qual havien arribat. Fins aquí res de gairebé nou.
La novetat arriba quan va explicar que uns empresaris representants d’un sector, que es mouen en l’àmbit del que podríem dir els cercles empresarials del nostre país, el van anar a veure per demanar-li que acceptés partir el seu mandat amb Collboni de manera que cadascú governés 2 anys. Trias s’hi va negar al·legant que no hi havia cap motiu per arribar a aquest acord, perquè ell havia guanyat i que, a més, Collboni a l’inici de la campanya ja havia dit que havia de ser alcalde qui guanyés les eleccions.
Trias no es va acontentar en donar aquesta informació inèdita, sinó que va insistir en el fet que un sector de l’empresariat català desitjava de totes totes que el PSC i Collboni obtinguessin l’alcaldia. Pot semblar sorprenent en unes altres coordenades una afirmació d’aquesta mena, però en el cas de Catalunya no ho és. Perquè fa molts anys que una part dels dirigents i empresaris que tenen una activitat social rellevant, tenen unes clares simpaties per al partit socialista.
Trias també va recordar que una cosa semblant ja havia passat amb Valls, però en aquell cas el sector empresarial no només estava establert a Catalunya, sinó també a Madrid. I que volien de totes totes impedir que ERC assolís l’alcaldia. Trias podia pensar-se que ell no és ERC, més quan va fer la campanya personalitzada i buscant que sota el seu paraigua no hi hagués només l’opció de JxCat, sinó també la del PDeCAT i en definitiva cercant reagrupar tot el que havia estat l’antiga Convergència. Però tal com va reconèixer aquesta ‘pretensió no havia estat suficient i l’etiqueta d’independentista igualment havia jugat en contra.
Trias lamentava aquest fet perquè més enllà de l’Ajuntament considerava que s’havia de restablir ponts de diàleg amb els partits a escala espanyola i, especialment, amb el que queda més desmarcat, el PP. És clar que en aquest cas, i això ja no ho diu Trias, jugava la variable que l’alcaldia era per a Collboni i evidentment el seu nom resultava més atractiu pera una part del món econòmic que el de Colau quan confrontava amb ERC
En tot cas, el resultat de tot plegat no deixa de ser un gran engany, i no pel fet que hagi sortit Collboni perquè ha tingut més vots, cosa absolutament legitima, sinó per dues altres raons. La primera perquè en el procés, i a diferència d’altres municipis on ha passat una cosa semblant, alguns dels protagonistes han assolit compromisos que després no han respectat. El de Collboni, afirmant que havia de governar la primera força, el de Colau i els comuns que mai donarien suport a Collboni si rebia el suport del PP, i el mateix PP que havia posat com a límit que els comuns sortissin del govern, malgrat saber clarament que aquesta no seria la realitat.
El resultat és que de la qüestió desapareix Colau i desapareixerà Trias, però els comuns continuen i ho faran més en un futur. D’entrada tots els seus càrrecs han estat revalidats, segueixen al mateix lloc i l’únic que de moment no hi haurà seran regidors responsables d’àrees i districtes. Però el gruix de directius, responsables i quadres intermedis, tots ells personal de confiança, romandrà invocat en el govern de Collboni, per voluntat del mateix alcalde. Perquè, en definitiva, aquesta ha estat la condició última perquè li donessin suport: mantenir tots els llocs de treball que tenen a l’Ajuntament.
Passades les eleccions el més probable és que aquesta situació acabi de forma política amb un pacte de govern i els regidors de Colau s’incorporin altra vegada amb responsabilitats municipals. Tot plegat fa que unes eleccions en les quals la gran majoria dels barcelonins volien fora a Colau i les polítiques que havia dut a terme hauran de veure com aquestes romanen presents, perquè la força política que els ha fet possible, els comuns, continuaran tots al seu lloc i l’única diferència serà que ara on hi havia Colau hi haurà la persona de Collboni. Sens dubte es prepara una vida municipal molt complicada.
El corol·lari de tot plegat és que s’entén perfectament per què la desafecció política i la desconfiança amb els partits creix de forma imparable.
Loading ...
