Diumenge 2 d’abril a la nit se sabé que la mediatitzada primera ministra de Finlàndia, la progressista Sanna Marin, havia perdut amb contundència les eleccions del seu país.
A pesar de la campanya internacional de suport a la dirigent, Marin ha patit una derrota que no podria ser més contundent. No només no se surt amb la seva aposta de repetir al càrrec, sinó que no ha arribat en segona sinó en tercera posició, i per a més inri, després de dues llistes de caràcter conservador.
Efectivament, el centre-dreta del partit Coalició Nacional, liderat per Petteri Orpo, fou el més votat i assegurà 48 dels 200 escons en joc. La dreta alternativa i nacionalista del partit Finlandesos (al davant del qual se situa per cert una dona, Riikka Purra) quedà segon amb 46 escons. Marin s’hagué d’acontentar amb 43 escons.
Encara primera ministra, Marin havia fet una campanya centrada en el rebuig a les retallades de despesa pública que el seu rival Orpo anunciava com indispensables per evitar un espiral d’endeutament. Efectivament, el deute públic finlandès ha passat en tan sols un any del 66 al 73% del PIB.
La recepta de Marin passava per l’eufemisme “inversions fiscals”, una curiosa forma de referir-se als increments descontrolats de despesa i excessos de liquiditat que estan conduint Occident de dret a l’abisme econòmic.
Aquesta és la principal explicació que mitjans com Politico han trobat per entendre la desfeta d’una líder política tant en boga entre els cercles progressistes, clarament majoritaris en els mitjans de comunicació tradicionals.
No obstant, en la derrota de Marin també semblen haver jugat un rol les repetides polèmiques que ha protagonitzat, i que la primera ministra havia intentat esquivar presentant-se com una feminista víctima del masclisme. Converses ja oferí un anàlisi del darrer episodi l’estiu passat.
Sens dubte, la carta feminista feu guanyar nombrosos simpatitzants ideològics a Marin. Però sembla que els finlandesos no han tolerat la seva falta de responsabilitat, encara menys en temps particularment convulsos amb el seu veí i tradicional agressor, Rússia.
La derrota de Marin és tan sols el darrer cop que les urnes han infligit als progressistes europeus. Al setembre passat, la primera ministra de Suècia Magdalena Andersson perdé les eleccions en uns resultats similars en que el partit nacionalista Demòcrates Suecs guanyà un 21% més de vots que en els comicis precedents.
Al novembre, els socialdemòcrates danesos salvaren els plats per la mínima i només després d’haver emprès un gir radical cap a polítiques d’immigració considerades de dretes.
A Alemanya, el govern de coalició d’Olaf Scholz està sota fortes pressions, en bona part degudes als socis de govern dels socialdemòcrates: ecologistes i lliberals són simplement massa diferents com per governar plegats sota les ales de Scholz, un líder que tampoc es pot considerar excessivament carismàtic.
Al sur d’Europa, els governs liderats per socialistes d’Espanya i Portugal resulten cada cop més una excepció, facilitada sens dubte per la fragilitat de les seves oposicions respectives.
La derrota de Marin és tan sols el darrer cop que les urnes han infligit als progressistes europeus Share on X
Loading ...
