El món unipolar que va emergir l’any 1989 -caiguda del mur de Berlín, final de la Guerra Freda o Tercera Guerra Mundial i consagració dels Estats Units com a potència hegemònica- s’està acabant. El celebrat “fi de la història“ – amb el triomf que semblava universal i definitiu del binomi democràcia més economia de mercat- està desapareixent. De la gran victòria d’Occident l’any 1989, s’ha anat progressant des d’aleshores – qui ho havia de dir?- cap al seu declivi .
La reemergència de Xina com a gran colós geopolític ho ha trastocat tot. El replegament de les dues potències anglosaxones amb el Brexit més la presidència de Donald Trump i el seu lema America first ha estat un fenomen inesperat. Per altra banda, s’ha produït el retorn d’antics imperis (Rússia, Turquia, Índia, Iran) i l’aparició de noves potències (Brasil, Mèxic, Indonèsia, Nigèria). El centre del món econòmic s’ha anat movent d’oest a est, primer cap a la regió Àsia-Pacífic, i més recentment cap a la regió de l‘Indo-Pacífic (l’estret de Malaca, situat estratègicament entre Índia i Xina, ja és el nou centre de gravetat del planeta).
El món d’avui és un món de gegants, que confirma l’encert de l’ex primer ministre belga Paul-Henri Spaak quan deia , ja fa dècades , que “a Europa només hi ha dos tipus d’Estats: els petits i els que encara no saben que ho són“. Europa és una part cada vegada més petita de la humanitat . Encara som una gran potència econòmica i comercial, però des del punt de vista geopolític les coses es compliquen, i no estem a l’alçada de les circumstàncies.
Alguns analistes diuen que en aquest món de gegants en el que estem instal·lats ja ha esclatat una nova Guerra Freda, que de moment només té un caràcter comercial i tecnològic. Altres, més agosarats, ja parlen obertament d’una Quarta Guerra Mundial. Les dues primeres guerres mundials i la primera Guerra Freda van tenir lloc al segle XX. Totes tres van revestir un perfil analògic que va fer vessar molta sang i gran crueltat sota l’impuls de les idees. La Quarta Guerra Mundial és cibernètica i la disputen els dos grans gegants del moment: Estats Units (hegemon) i Xina (potència reemergent) .
Les tres guerres mundials han estat desencadenades per un precursor simbòlic que va fer esclatar els conflictes que pugnaven latents des de feia temps i en els què confluïen moltes tensions. L’any 1914 va ser l’assassinat d’un arxiduc austríac a Sarajevo. L’any 1939 va ser l’ocupació d’un passadís territorial a la desembocadura del Vístula. L’any 1948, va ser el bloqueig soviètic sobre Berlín occidental. S’ha escrit que la Quarta Guerra Mundial també ha tingut el seu precursor, que a molts hauria passat desapercebut malgrat la seva enorme força simbòlica. Es tracta d’un incident menor que tanmateix podria contenir totes les claus d’una intencionalitat deliberada i conscient.
Aquest incident es va produir l’1 de desembre del 2018, quan va ser detinguda a Vancouver Meng Wanzhou, la filla del fundador de la gran empresa tecnològica xinesa Huawei. Va ser acusada d’haver violat les sancions que els nord-americans havien imposat a l‘Iran dels aiatol·làs. Aquell incident diplomàtic ha generat una escalada d’hostilitats comercials entre els Estats Units i la Xina que afecta xips, minerals rars, aplicacions i continguts que configuren l’arquitectura de l’actual revolució digital.
El que és molt important per a nosaltres europeus d’aquesta nova competició comercial i tecnològica entre Estats Units i Xina és reconèixer que la clau de la victòria la pot tenir precisament Europa, ja que només pot guanyar aquella potència que la neutralitzi i la sotmeti al seu dictat tecnològic. Europa seria, doncs, l’enemic a batre perquè és l’únic actor alternatiu rellevant, malgrat que no hagi arribat encara a configurar-se com un vertader actor global (amb polítiques de defensa i exterior comunes, entre d’altres). Això és així per dos motius. El primer, perquè Europa té un sistema tecnològic molt poderós. El segon, perquè Europa és posseïdora d’un relat alternatiu en matèria de revolució digital als models xinès (centrat en controlar les persones) i nord-americà (centrat en la competència empresarial). El relat alternatiu europeu consisteix en una munió d’intangibles ètics que poden donar un sentit humanístic a les màquines i al conjunt de la revolució digital.
La UE, a banda d’haver llençat el 2015 l’objectiu d’assolir un mercat únic digital o d’impulsar una carta de drets digitals dels ciutadans, hauria de fer molts més coses per no quedar captiva de les dues grans potències del moment en la seva lluita per l’hegemonia tecnològica. Caldria que avencés amb decisió en el seu procés d’integració, car els seus Estats membres no tenen prou capacitat per competir en solitari, mentre que la UE sí que té una dimensió que possibilita imaginar i finançar un veritable contrapoder tecnològic als gegants nord-americà i xinès.
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,