No és realista pensar que l’impacte econòmic de la crisi sanitària que ens colpeix serà limitat i tampoc sembla realista dipositar totes les nostres esperances en l’Estat com a motor de la recuperació. Les organitzacions supraestatals i, particularment la UE, tindran, inevitablement un paper substancial en la recuperació de la crisi.
Malgrat això, la UE sembla incapaç de resoldre en quines condicions estaria disposada a emetre Eurobons. No és únicament un problema d’Alemanya i d’Holanda, les reticències van molt més enllà i països com Àustria, Finlàndia i els Bàltics tampoc semblen disposats a permetre-la.
És possible que ens trobem davant d’un conflicte d’interessos sense solució transaccional; però també és possible que els països que defensen l’emissió d’Eurobons no estan sabent argumentar la seva proposta. En concret, la contínua referència a la “mutualització” del deute sembla una apel·lació a què uns països paguin les despeses que altres han fet més enllà de les seves possibilitats.
Els Eurobons són un instrument que permet apel·lar a l’estalvi mundial amb millors condicions de termini i de cost que les emissions dels Estats en dificultats. Això en primera instància, comporta una obligació de la UE davant els inversors, però el finançament obtingut així serà utilitzat pels països membres de la UE en proporció a les seves necessitats, amb la consegüent obligació de reemborsar el finançament així obtingut.
Cap a l’exterior, responsabilitat de la UE, però internament, responsabilitat dels Estats que requereixen els fons. És un plantejament win/win que confirma que el futur ha de ser més Europa.
També és possible que els països que defensen l'emissió d'Eurobons no estan sabent argumentar la seva proposta. Share on X
