Està en decadència Catalunya? (III): la competitivitat

L’economia del país depèn de la seva competitivitat. Per observar de manera global i comparada quina és la situació podem recórrer a dos estudis diferents. No són recents, però permeten una bona composició de lloc. Un és del BBVA i es tracta Competitividad y crecimento. Una perspectiva regional“.

En aquest cas Catalunya se situava abans de la crisi, en tercer lloc, entre les comunitats autònomes, per darrere de Madrid i Navarra i abans del País Basc. Dels 4 grans factors mesurats: 1. Infraestructures i accessibilitats, 2. Recursos humans, 3. Innovació tecnològica i 4. Entorn productiu, l’epígraf en el qual Catalunya assolia pitjor resultat amb diferència era el del capital humà, i no en el de les infraestructures. És una crida d’atenció perquè en aquest terreny la posició de Catalunya descendeix fins el 6è lloc i a gran distància dels primers que són el País Basc i Madrid. L’atenció del món econòmic i en part polític està molt centrada en el dèficit d’infraestructures, que és cert i evident, però no és el nostre principal problema, sinó que la dificultat radica en la distància que hi ha entre les capacitats i exigències de la nostra economia i el molt mediocre nivell de formació de capital humà, i això malgrat que les universitats catalanes, la UB, la UAB i la UPF, destaquen sobre les espanyoles. No obstant això, el mal és previ i comença en l’ensenyament primari i secundari.

Podem observar una perspectiva més àmplia utilitzant un segon estudi. Es tracta de l’European Regional Competitiveness Index 2016 (ERCI). En aquest cas el nombre d’indicadors és molt més ampli, fa possible la comparació no només amb les comunitats autònomes, sinó amb el conjunt de regions europees, però pel que fa a l’agregat final el resultat no és massa diferent. Catalunya ocuparia en aquest cas la 4a posició a escala espanyola per darrere de Madrid (0,34) i el País Basc (0,14). Navarra ocupa el 3r lloc (-0,1) i Catalunya (-0,18). Les magnituds ja ens informen que del grup capdavanter només els dos primers, i Madrid de forma destacada, se situen per sobre la mitjana europea de competitivitat, mentre que Catalunya per relativament poc, però està situada per sota. De fet, el nostre resultat és inferior a la Llombardia (0,08) però també està per sota de Llenguadoc-Rosselló (0,08), Pirineus Aquitània (0,08) i Midi-Pyrénées (0,32).

Aquestes xifres caldria situar-les en el context de la pèrdua de primer lloc en el pes de l’economia espanyola en termes absoluts i també no ocupar el pòdium en termes de renda per capita i salari mitjà.

La taula adjunta permet comparacions entre 5 regions clau i d’aquesta es pot deduir que no en sortim ben parats. En relació amb Madrid estem pitjor en tots els capítols, excepte en el de sofisticació empresarial, no tant perquè la nostra valoració sigui bona com perquè la de la regió de la capital espanyola és pitjor.

competitivitat

La comparació amb Babiera posa en relleu la gran distància que ens separa d’un territori “top” a Europa en termes de qualitat de les institucions, infraestructures, eficiència al mercat laboral, dimensió del mercat, preparació tecnològica, sofisticació empresarial i educació superior i aprenentatge permanent. Quedem ben parats en termes de salut, però això era molt abans de l’estrall de la covid i el seu impacte sobre el sistema sanitari i, atenció, en innovació el que no deixa de ser una sorpresa.

Una bona part d’aquests indicadors en realitat reflecteixen el conjunt de l’estat i naturalment Babiera es veu impulsada per les bones dades d’Alemanya en matèria d’estabilitat macroeconòmica i eficàcia institucional.

En relació amb Llombardia els indicadors presenten un espectre controvertit perquè els italians són pitjor que nosaltres en molts epígrafs si bé ens superen en infraestructures, eficiència del mercat laboral, dimensió del mercat i sofisticació empresarial, i pràcticament quedem a la par en innovació.

En el transcurs dels anys Catalunya ha anat perdent pistonada i es va submergint en una posició mediocre en el context europeu i de segona fila en l’espanyol. El govern català i les institucions de la societat civil farien bé a revisar a fons les mancances en un capítol tan important com és el de la competitivitat, retenint de manera destacada dues característiques clau, la deficiència del capital humà i en la funció de les institucions, perquè ja sabem, almenys des dels estudis de la denominada Nova Economia Institucional (NEI), que les institucions enteses en sentit ampli, també les lleis, les pràctiques econòmiques i polítiques, les tradicions, el dret que s’aplica i el consuetudinari, són decisius pel progrés dels països. De fet, avui en dia les societats que tenen institucions deficients, i aquest és el nostre cas, tenen un futur molt difícil, fins i tot si les dades del present –que no és el cas- fossin bones.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú