L’OCDE, a diferència de gran part dels països europeus, no ha retallat la previsió de creixement econòmic per a Espanya. El principal argument per mantenir les xifres és una demanda interna sòlida, que es fonamenta en la forta creació d’ocupació (l’atur hauria de baixar del 15,3% de mitjana el 2018 al 13,8% el 2019 i al 12,7% en 2020) així com en una sèrie de mesures que han afavorit el consum: les pujades de sous al sector públic, de les pensions i del salari mínim. Pel que fa al dèficit, coincideix amb el Govern amb les previsions d’un 2% el 2019 i augmenta dues dècimes el de 2020, a l’1,3%.
No obstant això no tot és positiu: l’OCDE adverteix d’un possible empitjorament dels altres països europeus, principal destinació de les exportacions espanyoles, o un menor vigor del consum si baixa el ritme de creació d’ocupació o si la incertesa política fa que se’n ressenti la confiança.
Per tot això, el secretari general de la institució, Ángel Gurría, ha insistit que el país encara té nombroses assignatures pendents, com la baixa productivitat i la formació contínua del mercat laboral i el fracàs escolar, l’escassa despesa en recerca i desenvolupament. L’informe semestral defensa igualment que encara hi ha marge per fer reformes tributàries que impulsin el creixement, i recomana donar més pes als impostos mediambientals i l’IVA i incideix en no elevar la fiscalitat sobre el treball.
Tot i que les mesures expansives de despesa social permetran sostenir el consum nacional -que tira gairebé en exclusiva de l’economia per l’impacte neutre del comerç exterior-, l’OCDE insta a “enfortir encara més les finances públiques, donats els alts nivells de deute sobirà”, que calcula, baixarà aquest any al 96,5% del PIB i al 95,7% el següent, unes previsions una mica pitjors que les del Govern. De fet, si el creixement del PIB arribés a ser major de l’esperat, la institució crida a destinar aquest excés d’ingressos a accelerar la reducció del deute. La ministra d’Economia en funcions, Nadia Calviño, present a l’acte, va destacar la “resistència” d’Espanya i va assegurar que l’executiu ha vingut usant els ingressos addicionals per reduir el desajust fiscal de forma més ràpida, “sense deixar de prioritzar la despesa social”.
Pel que fa al dèficit públic, l’OCDE l’eleva dues dècimes respecte a novembre, fins al 2% aquest any i a l’1,3% el 2020, uns càlculs bastant més optimistes que els de Brussel·les (que no creu que baixi del 2, 3% i del 2%, respectivament), tot i que recorda que, fins al moment, la majoria de la rebaixa s’ha aconseguit per la bona marxa de l’economia. Reconeix a més que la no aprovació dels comptes de 2019 elevaran la despesa.
Respecte a la resta de la Unió Europea, els països amb més pes de l’eurozona registren importants retallades i surten mal parats per estar més exposats que Espanya a les tensions comercials. En concret, Alemanya i Itàlia pateixen les majors rebaixes. El PIB germànic només repuntarà un 0,7% aquest 2019 i un 1,2% el que ve -nou i dues dècimes menys que l’última previsió-. Itàlia s’estanca aquest any però aconseguirà un lleuger augment del 0,6% del PIB el 2020 -nou i tres dècimes menys. França resisteix millor i creixerà el 2019 i el següent a l’1,3%, tres i dues dècimes per sota del previst al novembre.
Més enllà del Vell Món la situació no és molt optimista. L’economia mundial creixerà lleugerament per sota del que s’esperava anteriorment, després d’haver revisat una dècima a la baixa el seu pronòstic, fins al 3,2%, com a conseqüència de la incertesa desencadenada per les tensions comercials, mentre que ha confirmat la seva previsió d’un creixement del 3,4% el pròxim any.
“L’economia mundial no es troba en un bon lloc i, llevat que s’alleugin les tensions comercials, podria empitjorar”, ha advertit el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, durant la presentació a París de les noves projeccions macroeconòmiques de la institució.
“La fràgil economia global s’està veient desestabilitzada per les tensions comercials”, va declarar l’economista en cap de l’OCDE, Laurence Boone, subratllant que s’està produint una “estabilització” del creixement en nivells baixos, mentre que persisteixen greus riscos a l’horitzó, de manera que els governs han de treballar conjuntament per garantir la tornada d’un creixement sòlid i sostenible.
