Això és un ensorrament. Encara lent, perquè està autoprovocat i els Estats poden perllongar-ne la decadència. Però arribarà un moment en què la inèrcia accelerarà la caiguda. Aleshores els episodis inconnexos apareixeran com el que són: l’enfonsament d’un edifici.
Ens expliquen els fets un per un. Un dia, Ceuta. Un altre, la vivenda. Després, una investigació judicial o uns Pressupostos que mai no arriben. Així res no sembla decisiu. Només cal relacionar les peces. Espanya conserva eleccions, lleis i administracions, però perd capacitat per aprovar i sotmetre a control els comptes, protegir les fronteres, executar les normes i sostenir serveis públics ajustats a la població real.
La primera fotografia és pressupostària. El 2026 segueixen prorrogats, per tercer any consecutiu, els comptes del 2023. El Govern anuncia uns Pressupostos per al 2027 sense aclarir amb quina majoria els aprovarà. La pròrroga és constitucional. Convertir-la en forma ordinària de govern significa administrar sense sotmetre el programa econòmic complet a votació parlamentària.
La causa política és senzilla. El Govern ja no viu a la realitat, sinó al relat. Sánchez va reunir dilluns els seus parlamentaris i va anunciar: «Així portem vuit anys i l’any que ve, quatre anys més». L’horitzó és el 2030; la majoria necessària per aprovar les lleis fonamentals pertany a una qüestió força menys lírica.
Aquell mateix dia va presentar Casa 47, el portal estatal de lloguer assequible. La idea és bona. El to va ser grandiloqüent: cada ciutadà podria localitzar l’habitatge adaptat a les seves possibilitats. La realitat es podia resumir en una sola línia:
800 vivendes, 1.500 més promeses i cap oferta a Madrid o Barcelona, els dos mercats més castigats.
És la maqueta d’una política presentada com si l’edifici estigués acabat. La presa de pèl consisteix a vendre un aparador gairebé buit com a resposta nacional.
Ceuta ofereix una imatge més greu.
L’entrada massiva registrada a finals de juliol ha portat l’Audiència Nacional a investigar possibles delictes contra la integritat territorial, homicidis imprudents i organització criminal. Mentre que Sánchez sosté que no hi ha proves concloents d’una operació marroquina, el 89% dels espanyols atribueixen al Marroc responsabilitat en la crisi i només el 14,2% valora positivament la gestió del president. No és una discrepància menor: el Govern i la societat contemplen dues realitats diferents.
L’assentament de la platja del Trampolín resumeix la impotència. Va ser desallotjat; part dels seus ocupants va tornar; les construccions van reaparèixer. L’Estat anuncia normalitat sense oferir una xifra indiscutible dels que hi són. I Juan Jesús Vivas viatja a Brussel·les per sol·licitar l’ajuda que no troba a Madrid. L’europeïtzació de Ceuta consisteix, per ara, que la ciutat autònoma demana auxili a Europa.
La regularització extraordinària confirma que el problema no és només fronterer.
El Govern va calcular inicialment uns 500.000 beneficiaris, però va rebre 1.174.978 sol·licituds. El 2 de juliol n’havia tramitat 609.737 i només prop d’11.000 comptaven amb resolució favorable definitiva. Si el resultat final s’aproxima als 600.000 previstos, queda més de mig milió de sol·licituds fora.
Què farà l’Estat amb els qui siguin rebutjats?
Amb els mecanismes actuals, la resposta previsible és que la immensa majoria continuarà aquí, amb permís per una altra via o en situació irregular, esperant un nou arrelament o una futura regularització. El missatge exterior és transparent: posar un peu a Espanya ofereix una expectativa molt alta de permanència. Alhora, i a causa del reagrupament familiar, la xifra de regularitzats podria superar els dos milions en uns pocs anys.
El cost no es limita a la seguretat. Una immigració massiva i ràpida exigeix vivenda, escoles, sanitat, transport i serveis socials a un ritme que les administracions no proporcionen.
Catalunya anticipa el resultat: crisi extrema d’habitatge, ensenyament degradat, serveis socials desbordats i Rodalies com a símbol d’incapacitat. La immigració no és l’única causa, però negar-ne el pes impedeix governar les conseqüències.
Alhora, els tribunals il·luminen els soterranis del poder.
En el cas Plus Ultra, l’expresident de la companyia ha reconegut pagaments per 530.000 euros a empreses vinculades a l’intermediari Julio Martínez i ha relacionat aquelles gestions amb José Luis Rodríguez Zapatero. Així mateix, ha declarat que els famosos informes d’assessoria no eren res més que coartades destinades a justificar els pagaments de la presumpta «mordida».
En una altra causa, Víctor d’Aldama ha declarat davant l’Audiència Nacional que una operació amb cru de PDVSA havia de finançar el PSOE i la Internacional Socialista, i va sostenir que hi va haver una bestreta de cinc milions d’euros en un compte rus. Zapatero i el PSOE ho neguen; Delcy Rodríguez ha iniciat accions per injúries. Res no constitueix una condemna. Tot exigeix una investigació fins al final.
Però els socis del Govern han desplaçat successivament les línies vermelles: de la sospita a la imputació; de la imputació al processament; del processament a una sentència ferma que pot trigar anys
Així se sosté Sánchez, no només per la seva habilitat, sinó també per la complicitat de la resta del sistema parlamentari. Aquest és el punt decisiu.
Iván Redondo escriu que el Govern recupera la iniciativa perquè desclassificarà informes sobre Ceuta, traçarà línies vermelles amb el Marroc i europeïtzarà les ciutats autònomes. Encara no coneixem els documents, les línies ni el resultat. Sí que coneixem la platja del Trampolín, els Pressupostos de 2023, el milió llarg de sol·licituds i els 800 habitatges del portal. El relat encara es manté dret. L’Estat, força menys.
El que és preocupant no és que hi hagi problemes. El més preocupant és que cada vegada sembla més difícil resoldre'ls. #GovernEspanya Share on X
