Santa Sofia en mesquita

Per què cal evitar que Erdogan reconverteixi Santa Sofia en mesquita

El president turc Recep Tayyip Erdogan és el rei de la provocació geopolítica i un dels mestres més exitosos del món en aquest àmbit.

Entre les nombroses provocacions, intromissions i incitacions de llibre de text que ha protagonitzat en els darrers anys hi trobem el xantatge dels demandants d’asil a la frontera amb Grècia, l’insult de “mort cerebral” al president francès Emmanuel Macron, la captació del futbolista turco-germànic Ozil o la instigació als musulmans residents a Europa a procrear per tal de conquerir el Vell Continent.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

A aquesta llista se li afegeix la iniciativa de reconvertir la basílica-museu de Santa Sofia de Constantinoble en mesquita, un projecte que data del 2012. El temple no exerceix de lloc de culte des del 1934, quan el dirigent progressista Mustafa Kemal dit Ataturk la secularitzà per “oferir-la com un regal a la humanitat”.

El caràcter universal d’aquest monument religiós es reafirmà al 1985 quan l’UNESCO la inclogué a la seva llista de Patrimoni de la Humanitat. Erdogan vol dinamitar aquest missatge afegint la monumental basílica a la llarga llista de llocs de culte cristians que ja ha reconvertit des del 2010 al Islam.

La lleugeresa de la premsa occidental al abordar la qüestió és exasperant. Com apunta l’historiador francès especialista de les religions Jean-François Colosimo, no es tracta com se’ns diu d’una simple maniobra turco-turca per desviar l’atenció de les classes populars de la catastròfica economia, plaure al seu electorat islamista o arraconar l’oposició laica. Al contrari, és una declaració de guerra, un “Munic civilitzacional” segons les paraules de Colosimo.

Per entendre aquest punt cal la visió de conjunt. Les provocacions d’Erdogan no són actes esporàdics d’un vell dictador tocat de l’ala, sinó que emanen d’una visió política clara: fer ressorgir l’Imperi Otomà al Mediterrani i aconseguir el lideratge del mon musulmà. Erdogan es veu a sí mateix com un nou califa artífex de l’expansió del Islam a Europa.

Pitjor encara, Erdogan fa anys que dedica recursos abundants per fer d’aquesta visió una realitat: financia el perillós moviment islamista dels Germans Musulmans, allarga el conflicte bèl·lic a Síria tot el que pot, envia mercenaris i armes a Líbia malgrat la prohibició de l’ONU i du a terme un xantatge extremadament eficaç a la Unió Europea. D’altra banda, si l’OTAN és avui en dia tant disfuncional, part de la culpa la té Turquia que amenaça amb obrir foc sobre els vaixells de guerra dels seus aliats.

Davant de l’amenaça turca que torna a planar sobre Europa com al segle XVI, la resposta -com llavors- és ridículament feble, fragmentada, inútil. Al 1453, quan els turcs conqueriren Constantinoble, Europa s’emocionà però no feu res per evitar la catàstrofe. El Papa Pius II ja es lamentà «estem deixant als turcs fer el que els plau!».

Arran del trauma per la pèrdua de la basílica més important de la Cristiandat durant segles, Rússia, convertida al cristianisme per Bizanci, multiplicà les Santes Sofies al seu territori i jurà recuperar Constantinoble. Quelcom que no pogué realitzar degut a la revolució bolxevic del 1917.

L’única bona notícia és -per desgràcia pel poble turc- la greu crisi econòmica que travessa el país des del 2018, que el coronavirus està agravant encara més i que priva a Erdogan de mitjans per seguir llençant llenya al foc. Però això no impedirà el desmantellament de Santa Sofia.

Com al segle XV, Europa està dividida i els seus països persegueixen interessos diferents, sovint contradictoris. Brussel·les no té veu pròpia en política exterior. I a diferència de llavors, ara Europa s’està descristianitzant a ritme accelerat.

Un segle i escaig després de Constantinoble, els exèrcits catòlics derrotaren decisivament la flota turca a Lepant. Al 1683, austríacs i polonesos venceren de nou les forces turques a les portes de Viena. Aquests dos fets liquidaren les ambicions otomanes sobre la Cristiandat. Avui, però, no està tant clar que Europa trobarà de nou la força de voluntat per frenar els turcs.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú