Seria una sorpresa que ERC no revalidés el primer lloc en les eleccions al Parlament del mes de febrer, que les enquestes li van donant de manera continuada. Per tant, la seva victòria sembla garantida si no li passen factura dos fets. Un, la pèssima gestió dels departaments dirigits per aquest partit, com el de Treball, Afers Socials i Famílies i el de Sanitat, junt amb una gestió econòmica del vicepresident Aragonès que com a molt es pot dir que ha estat d’una grisor extraordinària i no ha mostrat cap capacitat de dissenyar polítiques econòmiques i financeres per a Catalunya.
Amb aquest bagatge és difícil, si no s’està molt predisposat, vendre com volen fer ara els republicans, gestió i gestió. Però és que necessiten fer-ho així per fer desaparèixer de l’horitzó immediat la independència, sobretot després de la seva continuada política de pactes amb Madrid, que no han representat cap avenç en aquest sentit. El referèndum pactat està descartat, l’amnistia és un somni, i cal veure quan pot arribar el previsible indult. La famosa Taula de Negociació ha passat a la història. Per tant, l’únic que pot presentar ERC a través de Rufián és més o menys el que presentava Roca Junyent en temps de CiU. És evident que aquell votant que continuï creient en la independència té difícil casar aquesta preferència amb la pràctica política d’ERC.
Aquest partit, si ocupa la primera posició, podria optar a pactes múltiples. El més incòmode, però més fidel als seus compromisos seria amb JxCat, al qual s’hi voldria afegir la CUP si li deixen; és a dir, si són necessaris. Però té l’altra variant, l’acord amb el partit de Colau que li donaria a aquesta última formació, que no acaba de sortir d’un paper molt secundari en la política catalana, una centralitat notable, en estar a banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Aquesta opció de govern necessitaria el suport del PSC i seguiria el model de Madrid, però amb els papers canviats entre ERC i socialistes.
Però, aquest partit dirigit per Iceta aspira a més i voldria guanyar les eleccions. Per assolir-ho intenta confegir una gens fàcil candidatura amb apertures cap a la dreta i l’esquerra, incorporant persones dels petits partits catalanistes a la llista, el que significaria, a efectes de credibilitat, la liquidació d’aquestes organitzacions, i cap a l’esquerra, incorporant el que van ser figures del partit de Colau a l’anterior període parlamentari com en Lluís Rabell i Joan Coscubiela. També necessita que els indults es posposin per a després de les eleccions, a fi que Oriol Junqueras no pugui entrar en campanya i tot quedi limitat a Pere Aragonès, que presenta un perfil molt més feble i menys convincent. L’objectiu d’Iceta és difícil, però no impossible i tot dependrà de la seva capacitat de xuclar del vot perdut de Cs.
En aquests càlculs tothom dóna per liquidat de les primeres posicions a JxCat, que passaria així de ser el principal protagonista a un secundari paper. El fet que Puigdemont no encapçali la llista facilita aquesta lectura de pèrdua de pe,s i també el fet que el PNC i PDeCAT vagin pel seu compte. Possiblement no treuran representació, està per veure, però en tot cas poc o molt seran vots que perdrà JxCat. Per això Puigdemont reactiva una vegada més el Consell per la República com un intent de donar força i credibilitat a un independentisme en hores baixes. Si aconsegueix una vegada més emergir i guanyar, alterarà substancialment el mapa polític, no ja català, sinó espanyol, molt perimetrat per l’entesa entre Iglesias, Sánchez i ERC.
