Vés al contingut principal

ERC: quan el fracàs polític té recompensa electoral

Hi ha una qüestió que va més enllà d’Esquerra Republicana i afecta la qualitat mateixa de la democràcia: pot un partit acumular fracassos polítics importants i, malgrat tot, obtenir una recompensa electoral? Si és així, el problema ja no és només la partitocràcia. També afecta aquella part de l’electorat que anteposa la fidelitat ideològica o partidista a qualsevol consideració sobre el benestar de la societat, inclòs el propi.

ERC ofereix un exemple extraordinari d’aquest fenomen. La seva trajectòria recent presenta tres grans fracassos, encadenats amb una perseverança admirable. I ara, quan seria lògic esperar-ne un càstig electoral, les enquestes anuncien una recuperació.

Primer fracàs: el procés independentista

Esquerra no va ser una espectadora del procés. Oriol Junqueras i Marta Rovira van formar part del nucli dirigent que més insistentment pressionava per arribar a la declaració d’independència. Van empènyer Carles Puigdemont cap a una decisió que no disposava de les condicions necessàries per fer-se efectiva.

Gabriel Rufián també hi va contribuir. Quan Puigdemont considerava convocar eleccions, el 26 d’octubre de 2017, va publicar el famós missatge de les «155 monedes de plata». Una al·lusió bíblica interpretada com una acusació de traïció, tot i que després va negar que anés dirigida al president.

El resultat és conegut: independència inexistent, institucions intervingudes, dirigents empresonats o exiliats i una societat profundament dividida.

L’empresonament va conferir als protagonistes una aurèola de sacrifici que no pot confondre’s amb una justificació política dels resultats. Una cosa és el patiment personal, que mereix respecte, i una altra, la responsabilitat de conduir un país cap a una operació que va acabar en un fracàs desolador.

Segon fracàs: governar Catalunya

Després arribà la gran oportunitat. ERC va aconseguir la presidència de la Generalitat amb Pere Aragonès. Ja no es tractava de proclamar repúbliques, sinó de governar una autonomia amb competències i recursos considerables.

El resultat fou tan poc convincent que Aragonès, incapaç d’aprovar els pressupostos de 2024, va convocar eleccions anticipades. ERC va passar de 33 a 20 diputats. Tretze escons perduts i la presidència liquidada.

Però la història no acabà aquí. Esquerra va proporcionar els vots decisius perquè Salvador Illa, exministre de Sanitat de Sánchez, es convertís en president de la Generalitat. Una operació avalada per Junqueras.

Havien perdut el govern i van facilitar que el recuperessin els socialistes.

No és un balanç fàcil de presentar als electors com una victòria. Més encara quan, per primera vegada en la història, la Generalitat passava a ser governada per un partit que, en realitat, és una federació del PSOE, és a dir, dependent de la direcció espanyola. Aquesta sacralització del govern català és un canvi assumit amb lleugeresa, amb conseqüències històriques. I després ens sorprenem dels resultats actuals, amb Rodalies, per exemple.

Tercer fracàs: sostenir Sánchez

La justificació d’aquesta política eren els pactes. Sobretot, un finançament singular per a Catalunya i el traspàs de Rodalies.

Què queda, quan s’acosten les eleccions generals del 29 de novembre, dels compromisos essencials?

El nou sistema de finançament no s’ha materialitzat. El traspàs ferroviari ha produït una societat que, a la pràctica, no existeix: Renfe conserva el 50,1% del capital i la Generalitat, el 49,9%. Mentrestant, els usuaris continuen patint supressions, retards i avaries, i Renfe i els maquinistes són realment qui manen, deixant en ridícul una vegada i una altra el govern català.

No es pot dir que ERC no hagi obtingut absolutament res. Hi ha l’amnistia i alguns avenços parcials. Però tampoc no es pot presentar aquesta suma de resultats com el compliment de les grans promeses.

ERC ha sostingut Sánchez en decisions parlamentàries determinants i ha facilitat el poder d’Illa. L’operació ha estat magnífica per als socialistes. El benefici per a Catalunya resulta força més problemàtic.

El país real davant la propaganda

El programa electoral d’ERC es presenta com una defensa del país, de la gent i dels serveis públics. No discutirem que els seus diputats hagin treballat incansablement. La qüestió és una altra: quins resultats poden exhibir?

Catalunya arrossega un fracàs educatiu greu. PISA 2022 va registrar 469 punts en matemàtiques, 462 en lectura i 477 en ciències, tots per sota de la mitjana espanyola. I PISA 2025 ha afegit un escàndol metodològic: el 23,2% dels alumnes seleccionats van quedar exclosos, fet que invalida la comparabilitat dels resultats catalans.

La fiscalitat autonòmica és de les més elevades. Rodalies constitueix un problema crònic. L’AP-7 pateix congestions reiterades i s’ha convertit en una via perillosa.

En habitatge, Catalunya va registrar 6.814 desnonaments el 2025, la taxa més alta d’Espanya per habitant. A Barcelona, mentre disminuïa la delinqüència total, els delictes relacionats amb el narcotràfic augmentaven un 27%.

Fins i tot hem recuperat la pesta porcina africana, absent durant dècades, amb un brot que ha comportat el tancament durant mesos de Collserola, el principal pulmó verd metropolità. Una mesura sanitària que pot ser necessària, però que obliga a exigir explicacions sobre la gestió i les conseqüències.

No tots aquests mals són responsabilitat exclusiva d’ERC. Però tampoc no són aliens a un partit que ha governat Catalunya i sostingut els governs socialistes.

La llengua i els enemics imaginaris

ERC fa ara campanya sota el lema «Defensa’t», advertint dels perills d’una dreta reaccionària i de l’amenaça contra el català.

L’amenaça lingüística és real. Però el català només és llengua habitual exclusiva del 26,9% dels barcelonins. I el 36,2% dels habitants de la capital han nascut a l’estranger, davant del 22,5% de deu anys enrere.

Davant d’aquesta transformació, ERC ha contribuït a sostenir polítiques migratòries sense exigir una estratègia d’integració lingüística proporcionada al canvi demogràfic. Es pot invocar la defensa de la llengua. Més difícil és explicar els resultats.

En habitatge passa una cosa semblant. ERC denuncia Sánchez, però va votar favorablement la seva llei d’habitatge de 2023. No pot presentar-se com una força completament aliena a una política que ha ajudat a aprovar.

La gran paradoxa electoral

I, malgrat tot, el CEO d’octubre atribueix a ERC entre 24 i 26 diputats al Parlament, davant dels 20 actuals, i entre 10 i 11 al Congrés, davant dels 7 de 2023.

Com s’explica?

En part, pel retrocés de Junts i dels Comuns. Però existeix una causa més inquietant: el predomini de la identificació partidista sobre l’examen racional dels resultats.

La partitocràcia facilita la irresponsabilitat dels dirigents. Però una part de l’electorat la fa electoralment rendible. El vot deixa de ser una exigència de bon govern per convertir-se en una expressió de pertinença.

Aquest és el problema de fons. ERC pot continuar parlant d’enemics reaccionaris i de perills futurs mentre passa discretament per alt les seves responsabilitats presents.

En política, com en qualsevol activitat humana, els resultats haurien de comptar. Però sembla que hi ha una excepció: quan els fracassos són prou grans, sempre es pot organitzar una campanya per defensar-nos d’alguna altra cosa.

Dates clau, vot per correu i escons en joc: tota la informació pràctica a Properes eleccions a Espanya i Catalunya.
ERC perd el govern, incompleix promeses i, malgrat tot, remunta a les enquestes. #ERC #29N Share on X

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ompliu aquest camp
Ompliu aquest camp
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.