Pedro Sánchez sap que no governarà. Ho diuen les enquestes, que fa mesos que dibuixen una majoria àmplia de PP i Vox. Per això la batalla que lliura en aquesta campanya electoral no és a la Moncloa. És a Ferraz.
L’entorn del president ja ha fet córrer que, si perd, es quedarà al capdavant de l’oposició. Els estatuts del PSOE no fixen cap nombre d’escons per sota del qual un secretari general hagi de plegar, però tothom té al cap la mateixa xifra: cent. I n’hi ha una altra que val encara més: quedar per davant del PP, o tan a prop com es pugui.
El camí més curt per obtenir aquest objectiu no passa pel centre. Els votants que se n’han anat cap al PP no tornaran en tres setmanes. Passa per la seva esquerra.
Fa mesos que Sánchez s’apropia de les banderes del que va ser Sumar: el discurs contra els poders malignes, l’habitatge, el to de combat. I li funciona. Segons Hamalgama Mètrica, només un de cada tres votants de Sumar del 2023 votaria ara el Front Ampli. Aquell espai va treure 31 diputats fa tres anys. Ara, entre el Front Ampli i Podem, les enquestes els en donen entre vuit i tretze. El problema és que amb aquesta estratègia el bloc no creix. Un vot que passa del Front Ampli al PSOE no és un vot nou per a l’esquerra: només canvia de calaix.
Hi ha una segona raó per la qual perdre la Moncloa no li resulta tan tràgic. Sánchez ha governat amb vent de cua. La recaptació tributària ha passat de 208.685 milions el 2018 a 325.356 milions el 2025, un rècord rere l’altre, i els fons Next Generation han regat l’economia durant cinc anys. Pocs presidents han tingut tanta caixa.
Aquest vent s’acaba. Brussel·les fa aquest desembre els darrers pagaments dels fons de recuperació, i Espanya n’ha deixat pel camí uns 60.000 milions en préstecs que no ha sabut o no ha volgut fer servir. El Banc d’Espanya preveu que el creixement es moderi fins al 2,2% el 2027, després d’haver revisat a l’alça les seves previsions per a aquell any. Les regles fiscals europees tornaran a pesar, i amb una França de comptes cada cop més difícils de sostenir, el risc de contagi a Espanya cada vegada serà més latent.
Tot apunta que la propera legislatura serà, com a mínim, de contenció de la despesa. I amb la contenció arribarà una contestació social que, amb l’esquerra a la Moncloa, ha estat vuit anys adormida. Davant d’aquest hipotètic context, Sánchez, des de l’oposició, l’únic que haurà de fer és afegir-se al corrent.
Si la legislatura s’esgota, les eleccions arribaran a les portes del 2031. I el 14 d’abril del 2031 farà cent anys de la proclamació de la Segona República, que va néixer, cal recordar-ho, de les municipals del 12 d’abril de 1931. El maig del 2031 també hi haurà municipals.
Un polític amb tant olfacte per al relat no deixarà escapar un calendari com aquest. La seva carrera és una successió de resurreccions. El 2016 el van fer dimitir com a secretari general. El 2017 va guanyar les primàries contra tot l’aparell. El 2018 va arribar a la Moncloa amb una moció de censura que ningú no esperava. El 2023 va salvar unes eleccions que tothom donava per perdudes. No és casualitat que titulés les seves memòries Manual de resistencia.
El guió s’escriu sol. Un país cansat de quatre anys de govern de dretes que haurà hagut de gestionar la ressaca. Una esquerra alternativa reduïda a la mínima expressió, sense ningú que li disputi l’espai. I un líder que torna no per continuar, sinó per obrir una etapa nova: reforma constitucional, model territorial i, si el clima ho permet, la pregunta sobre la monarquia. El centenari faria la resta.
Sánchez viu del poder i per al poder. Sense ell, el personatge perd el sentit. Per això el 29-N no és, per a ell, un final, sinó un entreacte. La història encara no s’ha acabat.
El 2031 farà cent anys de la proclamació de la Segona República. Sánchez no deixarà escapar un calendari polític com aquest. Potser la seva pròxima campanya ja ha començat. #29N Share on X





