La Unió Europea ha girat clarament a la dreta, especialment cap a la dreta alternativa, en les últimes eleccions al Parlament Europeu. Aquesta tendència s’ha accentuat amb el temps, i les enquestes actuals mostren un progrés de les diverses dretes a Europa i una clara reculada de les esquerres, amb rares excepcions. Els percentatges de vot són molt clars.
A Alemanya, la socialdemocràcia no aconsegueix remuntar malgrat les polèmiques sobre la potencial ruptura i el cordó vermell entre els democristians i l’extrema dreta. La socialdemocràcia continua confinada al 16% dels vots, seguida pel seu soci de govern, els verds, amb un 13%. Per la seva banda, la Democràcia Cristiana alemanya i bavaresa (CDU-CSU) se situa en el 29% dels vots, mentre que Alternativa per Alemanya arriba al 21%.
A Txèquia, tot és dreta. La coalició centrista populista, una fórmula atrapa-ho-tot, aconsegueix el 37% dels vots, mentre que els conservadors de SPOLU se situen en el 20,5%. La socialdemocràcia està reduïda a la mínima expressió amb l’1,6%, mentre que els comunistes arriben al 5,5%.
Al Regne Unit s’ha produït una gran revolució. El nou partit Reform United Kingdom, la dreta alternativa, supera els laboristes per un punt en intenció de vot (25% a 24%), i els conservadors se situen en el 21%, mentre que els liberal demòcrates aconsegueixen el 14%.
Les característiques del sistema electoral únic amb circumscripcions personals permeten que el govern es pugui formar amb laboristes, liberal demòcrates i el suport dels nacionalistes escocesos, però seria una majoria amb un marge petit i en mans del nacionalisme escocès, que, malgrat assolir només el 3% en el còmput global, obté 26 escons gràcies a la concentració de vots en un petit nombre de districtes electorals.
Al Canadà, encara que no és Europa, s’ha produït una situació similar. Trudeau, l’actual i dimitit primer ministre, ha portat el Partit Liberal a una de les seves mínimes expressions, amb només el 26% dels sufragis, molt lluny del 42% que aconsegueixen els conservadors, que previsiblement formaran el nou govern. La socialdemocràcia s’alça amb un 17%, i el Bloc Quebequès arriba al 7%.
A Itàlia governa una coalició de dretes. A França, Macron, en minoria, ha muntat un govern artefacte de centredreta per intentar sortir del pas, amb el centrista democristià de llarg recorregut Bayrou, però amb l’Agrupació Nacional com a primer partit. A Bèlgica s’ha format un govern de dreta i nacionalistes flamencs, i als Països Baixos també governa una coalició de dretes. A Grècia, el govern està en mans de la dreta adscrita al Partit Popular Europeu.
Només els països nòrdics presenten una certa excepció al panorama, sobretot en el cas de Dinamarca. A Suècia, els conservadors i la dreta alternativa aconsegueixen respectivament el 20% i el 20,5% dels vots, mentre que la Democràcia Cristiana se situa en el 4%. Encara que estan a prop de la meitat de l’electorat, potser no sigui suficient per mantenir un futur govern, cosa que la recent crisi de l’actual ha revifat, situant-se en el 30% dels vots.
A Noruega, els dos partits de la dreta aconsegueixen el 41% dels vots, als quals s’ha d’afegir el 3% de la Democràcia Cristiana i una proporció igual de liberals. Segurament, els agraris, amb el 6% dels vots, tindrien, si aquest fos el resultat d’unes eleccions, la clau de la balança amb la socialdemocràcia a l’altre costat juntament amb altres aliats més petits de l’esquerra.
A Dinamarca, el pes de la socialdemocràcia, avui juntament amb els altres partits situats a la seva esquerra, constitueix una majoria clara. En aquest país s’adverteix clarament com la dreta clàssica, els conservadors, va cedint el pas, és a dir, part dels vots, a les noves dretes.
Acabem amb Espanya. El bloc PP i Vox s’aproxima ja al 50% dels vots, entre el 47% i el 49% segons les enquestes consultades, i el PP aconsegueix o està molt a prop de la xifra clau de 150 diputats.
El Partit Socialista, per la seva banda, se situa entre el 27% i el 28% dels vots, i la seva fluctuació a l’alça o a la baixa correspon amb el moviment invers que afecta Podemos i sobretot Sumar, que es troba a la vora de l’extinció, ja que algunes enquestes li donen menys del 6% de les preferències electorals. És lògic que el govern no vulgui ni sentir a parlar d’eleccions, però és evident que ja no representa ni tan sols en fórmules coaligades molt àmplies la majoria dels ciutadans.
Catalunya es constitueix com una excepció radical a tot aquest panorama, ja que l’hegemonia parlamentària continua en mans de l’esquerra representada pel Partit Socialista, Esquerra Republicana i els comuns. És una rara avis en l’espai europeu.
Loading ...
