Els governs municipals, i sobretot els de grans ciutats com Barcelona, podrien fer molt per corregir un problema greu que d’aquí a uns anys serà de tal dimensió que crearà una destrossa econòmica i social. Es tracta de la manca de natalitat lligada a l’envelliment de la ciutat i la soledat.
Amb dades del 2019, les últimes de les quals hem disposat, a la ciutat de Barcelona hi viuen 90.000 persones més grans de 64 anys que viuen soles, i constitueix un màxim històric. Representen 1 de cada 5 de les persones d’aquesta franja d’edat, que ja arriba gairebé als 350.000 ciutadans. Com és un segment de població que creix ràpidament, aquest factor del 20% (amb exactitud 21%) farà que es multipliqui el nombre de persones que es troben en aquestes condicions de tenir una edat avançada i viure soles. Probablement, ara ja estem situats molt a prop de les 100.000 persones.
Aquest fet té nombroses conseqüències. La soledat, que és un problema creixent, genera una sensació d’aïllament social i emocional quan no hi ha una xarxa de suport social. Les conseqüències són efectes negatius sobre la salut mental i física generant depressió, ansietat, estrès, pressió arterial alta, obesitat i pot portar a comportaments poc saludables relacionats amb el consum d’alcohol o drogues (especialment de les que es poden adquirir a les farmàcies). Aquest procés d’augment de la soledat ajudaria a explicar l’elevat consum de tranquil·litzants i també de productes per dormir que és un indicador d’aquests factors.
Un informe recent revela que a Espanya es consumeixen molts més productes somnífers que a França, malgrat que no hi ha constància científica que l’insomni estigui més estès al nostre país. La dimensió d’aquest problema genera conseqüències múltiples sobre la vida de les ciutats i en concret la de Barcelona.
Però, malgrat aquest fet, no hi ha res en les polítiques municipals que apunti a aquestes 100.000 persones que viuen soles. Com no hi ha res relacionat amb l’accessibilitat, perquè aquest és una altra conseqüència de l’envelliment. Cada vegada es veuen més ciutadans amb dificultats per moure’s. Aquest fet, per exemple, no ha estat contemplat pel model d’eixos verds d’Ada Colau, que exigeixen desplaçaments més llargs i major dificultat per accedir en vehicle, com ja passa a Consell de Cent. I això ocasiona problemes a la gent gran.
Un indicador clar que l’envelliment de Barcelona és ràpid consisteix a observar una sola dada, la de la mitjana d’edat de la ciutat, que és molt alta, quasi 44 anys (43,8 anys) i, per tant, molt allunyats de l’edat generadora de creativitat i iniciatives. Però és que el creixement a més ha estat extraordinàriament ràpid. El 2000 era de 38,6 anys, el que significa que en aquests 19 anys d’interval, la mitjana ha augmentat d’edat en més de 5 anys.
Però, el problema va més enllà i es pot veure amb les diferències entre districtes. Les Corts és el que presenta un envelliment més gran amb 47,6 anys de mitjana, quasi 5 més que la mitjana de Barcelona, mentre que Ciutat Vella amb 37,4 anys ofereix una magnitud fins i tot inferior a la que corresponia a Barcelona el 2000.
Què volen dir aquestes diferències? Doncs que el procés d’envelliment està concentrat sobretot en la població autòctona i, per tant, en els districtes amb menys immigrants residents, mentre aquells en els quals el seu pes és important, i Ciutat Vella té quasi la meitat de la població d’origen estranger i bàsicament extracomunitari, és on presenta un perfil més rejovenit.
La conseqüència d’aquesta dinàmica, si no es fa res per alterar-la, és clara. Tindrem una ciutat amb un perfil de residència d’ancians poblada d’autòctons i un sector jove estranger que en la seva immensa majoria treballa en activitats de baixa productivitat i salari reduït. Res de tot això forma part del debat municipal, malgrat la seva importància decisiva.
Loading ...
