En l’antiga tradició dels caputxins les enciamades d’hortalisses re mineralitzants les solien amanir amb agràs o, també, amb vinagre de poma. A més, amb aquesta mena de vinagre els frares hi desinfectaven la pell i les ferides i, àdhuc, l’empraven com a conservant dels aliments, especialment del peix escabetxat. També en alguns convents feien conserva de coliflor capolada, de bròquil trossejat o de cogombres verds petits, macerats amb vinagre de poma; unes conserves avinagrades que resultaven ser unes menges molt refrescants i aperitives i que se servien de a tall de reforç alimentari en el refetor com entrant en els dies més ardents de l’estiu.

La coliflor (llat., Brassica oleracea cauliflora; cast., coliflor), és una hortalissa, variant de la col de la família de les crucíferes, amb la capsa floral blanca molt carnosa i mengívola, que arriba a finals d’estiu, a diferència del bròquil (llat., Brassica oleracea botrytis; cast., bróculi o brécol) que la fa verdosa o blavosa, i es cull en temps hivernal.  Les capses florals, tant les del bròquil com les de la coliflor, tenen un baix contingut d’hidrats de carboni, proteïnes i greixos, de tal manera que són un aliment molt ric de fibra i minerals, però escassament calòric, amb reconegudes capacitats de desintoxicar l’organisme i d’afavorir l’eliminació de l’excés de líquids; unes propietats que també conserva quan ens la mengen avinagrada. A part de la llimona, recentment, també s’han posat en relleu les nombroses propietats alcalines del bròquil, del cogombre i de la col; unes hortalisses que confitades i menjades crues (avinagrades) en les amanides són força aptes per evitar l’envelliment de les cèl·lules

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.