Catalunya té les costures trencades per moltes bandes i, per tant, el nostre vestit com a país està esquinçat i corre el risc de quedar esparracat. D’aquestes, n’hi ha algunes especialment sensibles perquè afecten la dimensió social i, sobretot, els més necessitats, la teòrica igualtat d’oportunitats i el funcionament de l’ascensor social.
Els 4 grans forats de la política social catalana
Primer
El primer d’aquests forats és causat per la crisi demogràfica, ben coneguda: pocs naixements, envelliment, creixement vegetatiu negatiu i forta immigració. Aquestes paraules creen un complex de grans necessitats absolutament desateses: fan referència als ajuts a l’estat del benestar, la família, a la natalitat, a l’habitatge, a les condicions de vida de la gent gran, sobretot la que viu sola, i a la proporció creixent de persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques, tant del país com immigrants en una proporció cada vegada més gran.
Segon
El segon gran forat és el de la fallida de l’educació general bàsica. La primària i la secundària tenen uns resultats desastrosos i estan molt lluny de contribuir a la igualtat d’oportunitats i de ser l’ascensor social. Qui no ve d’una família amb un bon capital social ho té molt malament perquè l’escola és incapaç de complementar aquesta carència. Per tant, sortiran persones que difícilment podran viure vides mínimament realitzades, almenys des del punt de vista material.
Tercer
El tercer és el menysteniment de la gent gran, que cada vegada n’hi ha més. No existeixen polítiques integrals en aquest sentit. Cal dir, i aquest és un fet molt positiu, que les pensions sí que compleixen un bon paper, excepte en el cas de la majoria de les vídues, però la resta de les qüestions són molt deficients, en particular el que és l’assistència social a la gent que viu sola i l’estat de les residències.
Quart
El quart forat és de total actualitat perquè després de 3 anys d’espera s’ha produït el traspàs de la gestió de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) del govern espanyol a la Generalitat.
A Catalunya hi ha unes 700.000 persones que viuen en condició de pobresa greu. Doncs bé, només el 34% d’elles reben l’IMV. D’altra banda, la prestació de la Generalitat només arriba a un 25%. Sumades les dues i en la millor de les hipòtesis, que hi hagi poques coincidències, de les 700.000 persones amb pobresa extrema, poc més de la meitat queden assistides per una aportació que, per altra banda, és prou minsa si només se’n rep una de les dues, perquè l’ajuda estatal és de 602 euros i la catalana de 756 euros. És evident que un objectiu elemental seria cobrir la major part d’aquesta població. Però s’està lluny de fer-ho i, a més, de cobrir-la amb una xifra suficient.
Ara, amb el traspàs, es parla que tot serà molt més funcional i s’arribarà a més gent. Caldrà veure-ho i la reserva és legítima sobretot per dues consideracions.
Primera, s’ha traspassat la gestió a la Generalitat de la finestreta; la concessió final continua depenent de Madrid, i, per tant, el circuit no és ni molt menys només autonòmic.
La segona raó és que l’administració de la Generalitat està lluny de ser mínimament eficaç i tenir capacitat d’atendre els usuaris. I la prestació i els serveis d’aquesta no s’escapen de la regla.
Encara hi haurà una última consideració, però ens portaria massa lluny: aquestes polítiques de perdigonada no resolen el problema. Fins que no es disposi d’una única ajuda centrada en les famílies, sobretot les de baixos ingressos, el problema d’aquest forat social no trobarà solució.
