A cinc mesos de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, totes les enquestes apunten que els tres candidats més votats pertanyen a la meitat dreta de l’espectre polític. D’altra banda, cap candidat que es reivindica d’esquerres arribaria ni tan sols a obtenir un 10% dels vots.
Els estudis d’opinió preveuen ara per ara que l’actual president Emmanuel Macron arribaria en primera posició amb un 25% dels vots a les presidencials franceses. La segona posició se la disputarien dos candidats de la dreta dura.
Per una banda, trobem la líder de l’ex-Front Nacional, Marine Le Pen, que ha suavitzat la seva posició en un intent de guanyar vots moderats. Per altra banda, l’outsider Éric Zemmour, un popular (i controvertit) periodista i assagista esdevingut tot un fenomen polític que Converses ja ha narrat.
Els darrers sondejos no es posen d’acord amb si el rival de Macron a la segona volta seria Le Pen o Zemmour: la distància s’ha reduït a 3 punts percentuals en la darrera fornada d’enquestes, fetes entre el 3 i el 11 de novembre. Depenent de l’estudi, la segona plaça seria per a un o l’altre.
El podi que es dibuixa per a la primera volta de les eleccions franceses no podria ser més sorprenent per a un país sovint vist com un feu progressista
El podi que es dibuixa per a la primera volta no podria ser més sorprenent per a un país sovint vist com un feu progressista: un president que es vol de centre-dreta, amb el partit tradicionalment titllat d’extrema dreta (tot i que l’actual “Aplec Nacional” té ben poc a veure amb el “Front Nacional” del pare Le Pen) disputant-se la segona plaça amb un independent que vol avançar-lo… per la dreta.
Criden l’atenció dues coses: la primera, que tot i que el discurs “de dretes” (en immigració, en seguretat, i en menor mesura en els camps de l’economia i la família) esdevé hegemònic, el partit que tradicionalment ha defensat aquests postulats arribaria tan sols en quarta posició.
En efecte, Els Republicans, que encara han de designar el seu candidat a les presidencials en un congrés que se celebrarà al desembre, estan, segons tots els sondejos, condemnats a una quarta plaça.
La dreta tradicional francesa, que es vol hereva del gaullisme, està presa en una tenalla formada per la dreta liberal de Macron i la dreta identitària de Le Pen i Zemmour
La dreta tradicional francesa, que es vol hereva del gaullisme, està presa en una tenalla formada per la dreta liberal que Macron encarna i per la dreta identitària que Le Pen, i sobretot, Zemmour, reivindiquen.
Tocats també per l’escassa credibilitat dels seus líders, molts d’ells càrrecs electes que no han fet durant els seus mandats el que ara reivindiquen, Els Republicans semblen paralitzats.
Però no és la dreta tradicional qui s’acosta a la cita electoral de l’abril vinent en pitjors condicions. En els vagons de cua de tots els sondejos -sense excepcions- s’hi aglutina la família de les esquerres al complet: fa mesos que cap candidat d’esquerres supera ni tan sols el 10% d’intenció de vot.
Entre les forces progressistes, la que els sondejos preveuen que sortiria més ben parada és també la més extremista. Es tracta de França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, que fregaria segons els estudis més optimistes el 10% a la primera volta de les presidencials franceses.
En darrera posició arribaria l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, que no cal oblidar és la candidata oficial del partit socialista francès
Rere seu arribarien els ecologistes i qui tancaria el tren electoral seria l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, que no cal oblidar és la candidata oficial del partit socialista francès. A hores d’ara, la seva intenció de vot se situa entorn al 5%.
Serien possibles uns resultats similars a Espanya?
A Espanya, a pesar de la suposada “caverna” de Madrid, el discurs progressista segueix sent molt més hegemònic que a França. No obstant, històricament el principal factor de derrota de les esquerres espanyoles no ha estat ideològic sinó econòmic.
Històricament el principal factor de derrota de les esquerres espanyoles no ha estat ideològic sinó econòmic
Precisament, la recuperació espanyola, a pesar dels fons europeus i del context internacional extremadament favorable a la despesa pública, està decebent. Les previsions de creixement per al 2021 s’han retallat dràsticament, i segons el Banc Central Europeu, Espanya serà l’únic país europeu -sí, l’únic- que al 2022 encara no haurà recuperat el PIB previ a la pandèmia.
No és d’estranyar que sigui precisament ara que el PP prengui força a les enquestes i se situï ja clarament en primera posició per davant dels socialistes de Pedro Sánchez
D’altra banda, tot i que de moment una desfeta de les esquerres espanyoles tan dramàtica com la de França sembli llunyana, cal tenir en compte que fa tan sols cinc anys governava a París un socialista. En un espai de temps tan curt la majoria de llavors s’ha desintegrat.
Finalment, en clau municipal, i com Converses presentava recentment, el futur no podria pintar més negre per a l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. No fa tant de temps Colau tenia, com Hidalgo, aspiracions nacionals. Les dues alcaldesses tenen massa coses en comú com per tenir un futur polític més enllà dels seus feus respectius, on ambdues semblen condemnades a refugiar-se amb la vella guàrdia.
Loading ...
