Andalusia és una terra que acostuma a decidir tard, però quan es mobilitza ho fa amb una contundència molt particular. És una comunitat clau: concentra el 17,7 % de la població espanyola i, quan parla a les urnes, Espanya escolta.
Aquestes eleccions andaluses, de fet, es jutjaven en tres plans simultanis: la capacitat del PP de consolidar la seva hegemonia, la força real de María Jesús Montero i, sobretot, l’estat de salut del sanchisme.
La conclusió és clara: el vot s’ha mobilitzat, el PSOE ha tornat a retrocedir i Pedro Sánchez en surt greument tocat.
María Jesús Montero havia apel·lat a la mobilització. I la va aconseguir. La participació va créixer més de nou punts percentuals. Però el més rellevant és que aquesta mobilització no l’ha beneficiada. Al contrari: l’ha perjudicada encara més. Aquest és el fet políticament devastador de la jornada.
Després del desastre històric de Juan Espadas —que havia conduït el PSOE andalús al pitjor resultat de la seva història, amb 30 escons—, Montero havia de simbolitzar la recuperació socialista. Però no només no ho ha aconseguit, sinó que ha empitjorat el resultat: 28 diputats i una nova caiguda d’1,4 punts percentuals.
És a dir: més participació i menys suport socialista.
Aquest fet desmunta un dels grans arguments del relat progressista espanyol: que l’abstenció perjudica automàticament l’esquerra. A Andalusia ha passat exactament el contrari. El vot s’ha activat i una part important d’aquesta mobilització ho ha fet contra el PSOE i contra el govern central.
I encara hi ha més. La coalició Por Andalucía —l’espai de Sumar i Izquierda Unida— també retrocedeix en percentatge de vot, tot i mantenir els escons. El cas és especialment significatiu perquè Podemos s’hi havia integrat, i el resultat confirma una evidència cada cop més clara: electoralment, Podemos és avui una força pràcticament extingida.
Mentrestant, Sumar continua instal·lat a la UCI política. Andalusia se suma així als mals resultats d’Extremadura, Aragó i Castella i Lleó. La tendència ja és massa consistent per considerar-la accidental.
En conjunt, aquestes eleccions afecten directament un territori on viu prop del 17,7 % de la població espanyola. I el veredicte és inequívoc: el rebuig al govern Sánchez i a la seva coalició no disminueix; es reforça.
Sánchez continua governant com si res no anés amb ell. Es presenta encara com el portador inevitable de bones notícies. Però la realitat pesa massa. I, tot i que unes eleccions autonòmiques no equivalen a unes generals, hi ha dades impossibles d’ignorar.
La primera és que María Jesús Montero no era una candidata qualsevol. Era vicepresidenta del govern espanyol i vicesecretària general del PSOE. Una de les principals arquitectes del sanchisme des del seu inici.
La segona és que la campanya va ser deliberadament nacionalitzada. Sánchez hi va ser omnipresent i una part central del discurs socialista consistia precisament a reivindicar el “bon govern d’Espanya”.
Els electors andalusos no ho han comprat.
La dada més humiliant per al PSOE és probablement la d’Almeria, on VOX supera els socialistes: 23,2% davant del 21,5%. Fa només dues dècades, el PSOE fregava el 50% dels vots a Andalusia. Avui representa poc més d’un de cada cinc electors.
L’enfonsament és històric.
I obliga inevitablement a mirar cap a Catalunya, convertida en el gran feu socialista de l’Estat. Però fins i tot aquí hi ha senyals d’alerta. Salvador Illa governa amb menys del 28% dels vots a les autonòmiques, mentre que el PSOE va obtenir a Catalunya el 34,5% a les generals. Sense Andalusia, Madrid i la Comunitat Valenciana, la diferència socialista catalana és insuficient per garantir a Sánchez el govern d’Espanya, especialment amb una extrema esquerra governamental en procés de descomposició.
Això alimenta una hipòtesi cada vegada més present: unes eventuals eleccions generals convertides en una mena de plebiscit constituent sobre l’Espanya plurinacional. Però aquest debat encara no és immediat.
El PP, per la seva banda, ha aconseguit una cosa políticament molt difícil: mantenir un resultat extraordinari. Ha perdut només 1,5 punts percentuals malgrat l’augment fortíssim de participació. Això també desmenteix una altra tesi recurrent: que Juanma Moreno havia guanyat únicament gràcies a l’abstenció de l’esquerra.
No. Ha resistit bé.
En les actuals circumstàncies socials, econòmiques i polítiques, superar el 40% dels vots és una demostració de força electoral molt considerable. Però la política espanyola continua atrapada en una obsessió: si el PP necessita o no VOX.
I sí, el necessita.
Sense majoria absoluta, Moreno depèn de l’abstenció o del suport de VOX. En una democràcia madura això no hauria de ser cap drama: n’hi hauria prou que VOX no votés amb l’esquerra contra la investidura perquè Moreno pogués governar negociant llei a llei.
Però VOX no es mou segons la lògica del bon govern institucional. Santiago Abascal considera que el seu partit és decisiu i, després d’haver resistit gairebé intacte l’augment de participació, intenta imposar els seus grans eixos ideològics —com la “prioritat nacional”— malgrat que no han rebut el suport majoritari dels electors andalusos.
En tot aquest escenari, el PSOE també hi té una gran responsabilitat. D’una banda, converteix VOX en l’espantall electoral permanent. Però, de l’altra, fa tot el possible perquè el PP es vegi obligat a governar amb VOX a cada territori. La coherència institucional importa poc si l’objectiu final és beneficiar Sánchez.
L’estratègia és transparent: convertir les pròximes generals en una mena d’Armagedon polític. Ell o VOX. El bé o el caos.
Però aquesta tensió artificial convenç cada vegada menys gent.
Hi ha encara un altre beneficiat de la jornada: Adelante Andalucía. L’esquerra andalusa crítica amb Sánchez ha pràcticament doblat el seu resultat, passant del 4,6% al 9,6%, i supera clarament la coalició de Sumar i Podemos.
És un altre senyal significatiu: fins i tot dins l’espai de l’esquerra creix el rebuig al sanchisme.
La dada final acaba de completar el retrat polític: el PSOE ha perdut les vint principals ciutats andaluses davant del PP.
Fracassa el PSOE. Fracassen els ministres enviats per Sánchez. Fracassa la candidata més poderosa del socialisme espanyol. I encara s’hauria de creure que tot això no té res a veure amb el president del govern?
Andalusia ha emès sentència. I no sembla precisament favorable.
