Durant bona part del segle XX es va donar per fet que la religió era un residu històric en vies d’extinció. La modernització, l’urbanització, la ciència i l’Estat social havien de conduir, segons aquest relat, a una lenta evaporació del sagrat. La secularització no era només una hipòtesi: es presentava com una llei gairebé física de la història.
Les dades globals indiquen avui una altra cosa.
L’última informació del Pew Research Center, presentada a partir del retrocés del budisme a l’Àsia oriental, conté en realitat una conclusió molt més important que el seu propi titular: el budisme és l’única gran religió que retrocedeix en nombre absolut; totes les altres creixen. I no és una referència gratuïta considerar que el budisme és la “menys religiosa” (existeix Déu?) de totes les grans religions.
Aquest és el fet central.
La religió no està en retirada al món. S’expandeix. I ho fa no tant per un “retorn” ideològic, sinó per una força més fonda i persistent: la demografia.
El cristianisme continua essent la primera confessió mundial en nombre absolut, amb 2,3 mil milions de fidels el 2020, després d’haver crescut un 6% en només una dècada (Pew Research Center).
L’islam és la religió que més ràpidament avança, impulsada per una estructura d’edat molt més jove i per taxes de fertilitat encara superiors a la mitjana mundial. El seu pes ha passat del 23,8% al 25,6% de la població mundial entre 2010 i 2020.
L’hinduisme també creix, tot i que la seva expansió resta molt vinculada a l’Índia i a la seva àrea d’influència civilitzacional.
Això obliga a revisar una vella mirada eurocèntrica.
Des d’Europa —i sovint també des de sectors culturals nord-americans— s’ha tendit a confondre la desafecció religiosa occidental amb la trajectòria del món sencer. Però el món real no és Brussel·les, París o Berlín. Ni tan sols Nova York.
El món real és sobretot Àfrica, el sud d’Àsia i les societats emergents, on la religió continua articulant la família, la moral, l’educació, la pertinença i la comunitat.
El cas més espectacular és el del cristianisme africà.
L’Àfrica subsahariana ja ha superat Europa com a principal centre demogràfic del cristianisme mundial. Avui concentra prop del 31% dels cristians del món, fruit d’una combinació poderosa: joventut, fertilitat i vitalitat social (The Washington Post).
Això té una conseqüència històrica de gran abast: el centre de gravetat del catolicisme del segle XXI es desplaça progressivament cap al sud global.
La fe catòlica és probablement la confessió amb una capil·laritat territorial més extraordinària del planeta: de la selva de Nova Guinea a Varsòvia, de Finlàndia a Nova Zelanda, del Congo a Filipines, de São Paulo a Cracòvia. Cap altra tradició religiosa combina amb aquesta densitat, universalitat doctrinal, estructura institucional i implantació territorial.
Mentrestant, el gran reducte estadístic de la increença continua sent la Xina. Però aquí la prudència és obligada.
La Xina és, en termes religiosos, una capsa tancada. Les xifres oficials o indirectes difícilment poden captar la profunditat real de les pràctiques populars, de les formes sincrètiques, del budisme cultural, del taoisme difús, del cristianisme subterrani o de les expressions espirituals no registrades per l’Estat.
Més que un espai secularitzat en sentit occidental, és un espai opac.
També a escala global convé matisar el relat sobre els “sense religió”. En alguns països occidentals han crescut com a percentatge. Però, en projecció de llarg termini, el factor determinant és un altre: les poblacions no afiliades tenen menys fills. Per això, en termes demogràfics globals, el seu pes tendeix a erosionar-se. Aquest diferencial reproductiu és clau per entendre per què el fet religiós manté una centralitat tan robusta (Pew Research Center).
És aquí on la intuïció de Jürgen Habermas resulta avui especialment lúcida.
Habermas va començar veient la religió com un residu destinat a perdre rellevància. Però el seu gran gir intel·lectual el va portar a formular la idea de la societat postsecular: una societat on la modernitat no elimina la religió, sinó que aprèn a conviure amb la seva persistència i amb la seva capacitat de generar recursos morals.
La seva intuïció no era només descriptiva, sinó normativa.
Va entendre que la religió, lluny de ser únicament una supervivència del passat, pot aportar llenguatges de deure, límits, dignitat i responsabilitat imprescindibles per sostenir una democràcia justa. En un món fragmentat per l’individualisme, el mercat i la desinstitucionalització, aquestes reserves morals adquireixen encara més valor.
La gran lliçó del moment és aquesta: la secularització occidental no era la llei del món, sinó una excepció històrica local.
El segle XXI no és el de la desaparició de la religió.
És el de la seva reconfiguració global, amb nous centres, noves demografies i noves funcions públiques.
Europa ho va interpretar com un crepuscle.
El món, mentrestant, s’ha llevat en una aurora postsecular.
El segle XX va anunciar la fi de la religió. El XXI certifica exactament el contrari. #Religió #Habermas Share on X
