Mentre ens distreuen amb mencions freqüents a les amenaces del feixisme i el masclisme, el nou totalitarisme del segle XX s’expandeix per tot arreu. És la conseqüència lògica d’una societat desvinculada, que només es pot sostenir mitjançant un sistema autoritari que impedeix tota dissidència, ja que és l’única manera de mantenir la fal·làcia en què es basa la cultura hegemònica de la desvinculació.
Han aconseguit, de manera semblant a temps passats, instaurar una vigorosa autocensura. Professionals que callen per por de perdre el suport, el reconeixement públic i, sobretot, per la por de ser assenyalats, exclosos i cancel·lats. El nou totalitarisme creix, per tant, és crucial exposar-lo en els seus fets concrets perquè cada persona pugui jutjar i formar la seva pròpia opinió sobre el que està passant.
Una característica fonamental del totalitarisme és que les seves finalitats justifiquen els mitjans, sense importar-ne les conseqüències.
Un exemple recent d’això és la reacció de la progressia davant la sentència d’un jutjat contenciós administratiu de Barcelona que declara il·legal la manera com l’Ajuntament va dur a terme la transformació del carrer Consell de Cent de l’Eixample a l’eix verd.
Aquest carrer és crucial per a l’articulació de l’àrea central de Barcelona i la interacció amb el conjunt metropolità. La seva transformació en una via de vianants n’altera profundament l’estructura urbana i afecta negativament la circulació i l’accés des de l’exterior cap al centre de la ciutat.
Aquest projecte va ser criticat per experts en urbanisme, com Salvador Rueda “pare” de la concepció de les superilles aplicades a Barcelona, i per l’exarquitecte en cap de l’ajuntament Acebillo, que van considerar que era una brutalitat urbanística i que la seva aprovació contravenia la legalitat i les garanties ciutadanes.
A més, la transformació es va fer de manera precipitada per coincidir amb les eleccions municipals, generant una despesa extraordinària de 26 milions d’euros.
La transformació es va fer sense complir la condició prèvia necessària d’adaptar el transport públic a les necessitats que generava el canvi dràstic. La conseqüència ha estat un augment extrem de la congestió, la contaminació i el soroll a la zona de l’Eixample, i en particular al carrer València, que acumula el flux de trànsit tallat a l’eix verd.
S’han produït immediatament externalitats negatives precisament on es donava la millora: La seva asimetria en la urbanització ha provocat la gentrificació del carrer que ha elevat els preus de lloguer i ha començat a expulsar els residents originals, alhora que el carrer s’ha convertit en un punt de càrrega i descàrrega, i escenari de celebracions que degraden el seu entorn.
En definitiva, s’ha fet la transformació sense garanties jurídiques per a la ciutat, no s’ha tingut en compte l’interès general dels ciutadans i només els beneficis d’uns quants, i no s’han aconseguit els avantatges anunciats de reduir la contaminació; simplement l’han desplaçada als carrers veïns.
Els cancel·ladors
L’antiga alcaldessa, ara desautoritzada per la jutgessa, ha carregat contra la persona. És lògic, perquè correspon al seu estil, mancat del més elemental respecte amb qui en dissenteix, encara que sigui una jutgessa que s’expressa mitjançant una sentència raonada.
Ràpidament s’hi han afegit els cancel·ladors que, com Colau, consideren que allò que ha definit la progressia no pot ser alterat i que els mitjans de fer servir una via fraudulenta per aprovar una modificació del pla metropolità, perquè en tracta la sentència, no importen. Només val la fi perseguida. Tampoc no s’han de considerar les conseqüències reals. L’únic que importa és el relat sobre la millora inexistent de la salut de la gent i la descontaminació atmosfèrica.
Tampoc no hi ha res a dir sobre l’aclaparador cost de 26 milions; al contrari, només cal considerar el Matrix ideològic que es ven com si fos realitat,
El cancel·lador Jordi Amat escrivia a El País, que “la patronal estava contra el futur”, referint-se a l’associació de comerciants que van impulsar el recurs. Ha afirmat demagògicament que la sentència tindria conseqüències negatives per a la salut pública i que així ha aconseguit frenar una transició urbana destinada a reduir l’ús del vehicle privat, oblidant que el mateix alcalde actual, Collboni, ha frenat la iniciativa tot i haver estat anys i anys tinent d’alcalde de Colau.
Segons Amat, només es tracta d’un afany d’empreses monopolístiques i de mitjans de comunicació i no un frau en la tramitació i de l’oposició majoritària de la ciutat, que rebutjà àmpliament Colau i el seu projecte en les últimes eleccions.
Qualifica la sentència d’al·lucinant i s’oblida que no es va modificar gens la contaminació de la ciutat, simplement la va traslladar d’un carrer a la resta. Ho barreja tot amb l’escalfament global i considera que s’aprofiten les escletxes legals per “seguir enverinant”. Així anomena Amat complir les garanties jurídiques en les transformacions urbanístiques.
Sosté que la sentència reforça el principi tòxic que els carrers han de ser per als cotxes, quan el que fa és establir que s’han de complir les normes de tramitació perquè els ciutadans puguin tenir garanties.
Acaba amb una aportació més de l’univers Matrix, afirmant que no s’ha produït el col·lapse i els problemes de trànsit anunciats, tot i que no cal ser un expert, sinó que només cal caminar pel carrer València per comprovar la magnitud del desastre.
EL País, sobretot, però no només, ha llançat una campanya de rescat d’una peça clau de Sumar, avui descavalcada, mostrant clarament que els mitjans i les repercussions reals no els importen si destorben els seus fins.
Loading ...
