El 1935 es va publicar un llibre que en el seu moment va fer furor. Es deia “Catalunya, poble decadent” i el seu autor Joan Antoni Vandellòs era un demògraf reconegut. Edicions 62 en va fer una reedició el 1985.
Cal dir que ja aleshores la idea que la baixa natalitat era un problema greu per a Catalunya, més quan venia lligada a uns alts corrents immigratoris, despertava polèmica, perquè no existia una posició comuna. A pilota passada podem constatar el que això ha representat en termes molt favorables en un sentit, però també amb inconvenients en un altre. Aquella immigració procedent sobretot d’Aragó, Múrcia i Andalusia es va integrar amb facilitat i ha constituït un reforçament no només demogràfic, sinó també social i econòmic, i els seus fills i nets en la majoria dels casos s’han integrat a la llengua i cultura del país.
Malgrat aquestes evidències favorables, també és clar que s’han provocat tensions. És fàcil veure com les pautes polítiques avui són diferents en funció de si l’ascendència dels pares, i ja no diguem dels avis, és d’origen català o no. La situació ara és pitjor que durant els anys 30.
La causa és doble. La nova immigració és molt més llunyana. Hispanoamericana, d’una banda, i de països àrabs i africans, d’una altra. Les dificultats d’integració són més importants. Sobretot en la població musulmana, però també la llatina. Tot això tindria menor importància si hi hagués bones estructures d’acollida i integració, que no és el cas, i una major vitalitat demogràfica. En aquest darrer extrem és on recau la feblesa més gran perquè és clar que els catalans estan desertant massivament de tenir fills.
Un terç dels nadons nascuts ara són de mare estrangera. L’any 2000 van néixer 57.782 catalans i 5.700 immigrants. El 2022 els naixements catalans s’han reduït fins a xifres rodones, als 38.000, una reducció molt considerable. Mentre que els immigrants han crescut fins a més de 18.000. En un cas s’ha disminuït un 40% i en l’altre s’ha multiplicat per 3,5. És evident que a aquest ritme el balanç demogràfic només pel vessant vegetatiu, el que considera naixements i defuncions, condueix a un desequilibri molt important, però és que a més cal afegir-hi l’afluència continuada d’adults a causa de la immigració que no cessa.
Però, continuem amb els naixements. Per cada 1.000 catalans neixen 5,8 nadons, mentre que per la mateixa xifra d’estrangers en resulten 14,5. Quasi 3 vegades més. La tendència a reduir els naixements no és només de la població catalana, també la immigrada evoluciona en aquest sentit, però ho fa d’una manera més moderada. Dit d’altra manera, els catalans no només tenen molts menys fills, sinó que, amb el pas del temps, redueixen el seu nombre en termes relatius amb més intensitat que els immigrants. La taxa de fertilitat d’una dona estrangera no és per tirar coets, 1,39, però és clarament superior a la d’una dona nascuda al país, de només 1,12. És a dir, cada parella que es forma tendeix a reduir a la meitat la població. L’actual generació catalana situada en els 30 anys, una fase decisiva en la natalitat, a més que numèricament són pocs, han desertat de tenir fills. I a més les dones immigrades els tenen més joves, el que facilita anar cap al segon naixement.
En aquest context del moviment vegetatiu, al qual se li afegeix la continuada onada immigratòria d’aquest segle, converteix aquesta qüestió en un problema de primer ordre. Però que ni el govern català ni altres partits polítics se’l plantegen. Viuen presoners del pensament progressista políticament correcte que considera que parlar de la immigració, si no és per fer-ne grans elogis, està prohibit. Mentrestant, els impactes negatius es multipliquen. És curiós que els que defensen la independència no es preguntin amb quins catalans comptaran en el futur per dur-la a terme.
